Francesca

Unes cortines esquitxades de flors donarien una mica d’alegria a l’habitació. És que aquestes són tan grises, tan gruixudes, tan tristes… No entenc quina és la raó per la qual a totes les habitacions haguem de tenir les mateixes cortines, i sense consultar. Dubto que hi hagi ningú en tot l’asil a qui agradin. Bé, potser a la Gertrudis de la 102. És tota ella tan grisa, tan gruixuda, tan trista… que ja li fan joc.

M’ho retraurien si hi cosís –re, amb una puntada de re– unes flors o papallones de feltre? Si no els agrada sempre sóc a temps de treure-les. Avui li demanaré a la Marta que em porti uns retalls dels que tinc a la bossa de costura (espero que no l’hagi llençat). Ara a l’hivern de feltre, a l’estiu, les posaré de tul.

Avui he tornat a somiar amb en Pere. M’he despertat durant el somni, només uns instants, i he allargat la mà al meu costat, per si encara hi era. Però he trobat un buit al seu lloc. Ni m’acabo d’acostumar a dormir en un llit individual, ni m’he fet encara a la idea de que ja mai més tornarà. I això que ja fa sis anys que es va morir –no, set–. Els somnis són el pitjor. Em concedeixen un moment de felicitat, de quotidianitat, que després se m’arrabassa d’arrel. El trobo a faltar com si se n’hagués anat ahir mateix.

Avui és dissabte? Toquen visites i canvi de torn. Vindrà aquella auxiliar –com es diu, Vanessa, Jessica?– presumida  i poca-solta que està més pendent de que no se li desmunti el monyo ni el replec fet a la cintura de la faldilla per escurçar-la, que de fer la seva feina. Quan em porta la medicació remenant el cul davant del zelador em pixo de riure pensant en com una dona tan bonica pot ser a l’hora tan poca-solta i deixar-se vendre per unes mirades més aviat fastigoses, diria jo, dels pocs homes que treballen i sobreviuen a l’asil. “Senyora Francesca, –em diu la molt sòmines, després de dir-li setmana rera setmana que em dic Paquita– la seva medicació”. Doncs ja m’ho penso que no m’hi portes cap-grossos dins d’aquest gotet.

Ara que hi penso, en podria fer cortines, d’aquests gotets. Cortines per a tots.

 

Advertisements

2 pensaments sobre “Francesca

  1. Trist, oi?

    La solitud acompanyada d’anys és una de les pitjors coses que un pot imaginar. N’hi ha de pitjors, sense dubte, però aquesta és una situació dura.

    El millor és saber agafar-se als petits bons moments quan se’ns presenten perquè de moments durs ja en vindran.

  2. Molt tendre, i molt bonic a la vegada. La trista vida en una residència on vius dia rera dia les petites coses que pasen al teu voltant, i sobretot dels records!!!

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s