Anihilament sentimental vs desesperació emocional

Quan la vida insisteix a contradir-te constantment t’acostumes a ser un desesperat emocional. D’infant et sorprèn ser ignorat i maltractat pel teu progenitor masculí. Et fartes de sentir-te diferent entre els teus companys. Et desesperen les urticàries i les taquicàrdies que pateixes per qüestió de nervis, diuen els metges. I a l’adolescència intentes rebel·lar-te contra tu. Tu, tot, tothom. No aconsegueixes més que corroborar la teva teoria, l’ésser humà és incoherent per naturalesa. Que tu ets d’un altre planeta o que potser les hormones de la teva hipòfisi patinen massa. Que ets un incomprès o millor dit, que tothom et comprèn però ningú no t’entén. I arribes a ser adult i creus trobar, remenant entre un munt d’articles de rebaixes, aquelles persones diferents i coherents, com tu. Però la vida insisteix a contradir-te constantment. I, finalment, deixes de ser un desesperat emocional i l’anestèsia i l’anihilament arriben fins als teus sentiments, convertint-te, per fi, en un apàtic exponencial. Ni engegues, ni discuteixes, ni intentes canviar res. Res, mai, ningú. Trobes les injustícies en silenci i les deses en una bosseta. I cada matí, quan surts de casa, les llences al contenidor del rebuig, per continuar el teu camí de coherència en completa serenitat.

Advertisements

5 pensaments sobre “Anihilament sentimental vs desesperació emocional

  1. si t’explico les conseqüències dels meus actes de rebeldia contra les injustícies… ;)No sé si és millor haver-les llençat a la “basura”…

  2. És molt difícil lluitar contra el món i contra les incomprensions que un sent. El món no ens compren de vegades o som nosaltres que volem que el món sigui d’una manera diferent a com és? El món és més inert del que pensem.

    Les etapes de formació que traspassem són això, etapes per entendre i comprendre, tant a nosaltres mateixos com al propi món.

    L’esforç ha de ser més nostre. El món no farà res per entendre allò que ja entén. El món ho entén tot, el que nosaltres comprenem i el que no.

  3. No se perquè sempre que llegeixo alguna cosa teva, he de comentar-la. Bé potser si, ja que mai em deixen indiferent. Però escriure-t’ho?
    Faré un exercici de memòria i procuraré comentar-les quan ens veiem algun dia del món.
    PD
    sublim.

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s