Records de casa La Tieta

La casa era a les fosques.

Per entre les escletxes dels porticons mal tancats s’escolaven esquitxos de llum, dels fars dels cotxes, que circulaven diligentment per les parets de l’habitació. Esperava amb ànsia cada nou pas. Em divertia la inquietud de la que m’omplien les ombres vives de les portes, els armaris, i els llits, que començaven ben fines i xates per allargar-se fins el sostre i desaparèixer. Jo era allà, dins el jaç, tapada fins al coll, en un llit ben fet, a l’antiga, amb llençols que eren de fil o de franel·la, segons. La meva germana dormia profundament al llit del costat. Ella sempre atrapava la son en un instant, de vegades hores abans que jo. Aquelles estones d’insomni eren plenes de quietud, de soledat absoluta, i alhora de vida i de companyia de mi amb jo mateixa. I la meva imaginació aprofitava per desencarcarar-se traient-se la cotilla on l’havíem empresonat durant tot el dia a l’escola, al carrer, a taula, davant els pares.

Del meu llit estant, el més proper als porticons de fusta vells però perfectament nets, pintats i revisats, recorria el que m’envoltava amb els ulls àvids d’interpretar. Imagino que devien ser molt rodons, en aquells moments, però és probable que fossin uns mig ulls adormits obligats a mantenir-se oberts per una ment impertinentment insomne.

Els sostres altíssims, típics dels pisos de les finques benestants de l’Eixample de Barcelona, estaven decorats amb fornitures de guix, a les cantonades i al bell mig del sostre. Aquelles corbes vegetals, sinuoses orgàniques donaven molt de joc, oferint un poderós recurs de concentració. Suposo que era aleshores que m’adormia.

Recordo també que al cap del llit hi teníem penjat un quadre de puntillisme molt naïf, que jo adorava. Hi havia uns turons, uns arbres amb forma de xupa-xup, unes vaques o uns porquets, o unes nenes, ara no ho sé. Però el més curiós de tot era que si te’l miraves de ben a la vora, els dibuixos estaven fets de petits puntets de color. Increïble, fascinant. Tants objectes inútils que es guarden al llarg de la vida i aquell, que hagués penjat ara a la meva habitació de persona adulta, es devia quedar allà quan es va vendre el pis.

Aquest és un dels records de casa La tieta.  En tinc d’altres de casa la iaia, que era la mateixa casa, però diferent vida. També tinc més records del pis, com aquella olor de la cuina, aquella petita habitació plena de joguines, aquelles banyeres lentes i dutxes ràpides amb olor a S3. Aquella galeria habitada per cardines, periquitos o canaris, o tots tres a l’hora.

I aquell menjador clàssic que omplíem els diumenges amb cadires plenes de coixins, que si no la barbeta em recolzava el plat.

Tants records de la infància que en podria fer una novel·la.

Aquí el primer tast.

Anuncis

4 pensaments sobre “Records de casa La Tieta

  1. Els records i la memòria fan que algunes coses no desapareixien encara que no existeixin ja físicament.

    És una manera, més enllà de la física, de tornar al passat.

  2. molt ben descrits els teus records, fins i tot una persona que mai ha vist un pis de l’eixample que no fos a la “tele” ara pot imaginar fins i tot la olor que fan. Esperm els altres tastos!
    Sumem, la nostra imaginació als teus records escrits

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s