El sopar (I)

Aquell vespre teníem convidats a sopar, altra vegada. Ja començava a esdevenir un costum, en Jordi tenia la llengua fluixa i els seus amics l’orella atenta. La primera vegada m’hi vaig posar bé per respecte al Jordi. La segona em feia gràcia repetir perquè havíem rigut molt. Durant la tercera, les converses havien passat a ser soporíferes i buides de cap tipus d’intel·lecte. I la darrera vegada es van arrepapar al sofà, amb una llauna a la mà, mirant la televisió i fumant com a ens posseïts per un estrany tic compulsiu.

–Tu, potser que anem a dormir, no? que aquesta gent deu voler marxar– I els amics d’en Jordi són quatre arreplegats, però tontos no gaire, així que ho van entendre de seguida.

Amb aquests antecedents el divendres següent vaig posar l’excusa d’un sopar de dones –que jo mateixa havia organitzat– i vaig poder escapar amb certa dignitat de la tertúlia sobre fórmula 1, treballs temporals, polítiques ineficients i sous vergonyosos dels senadors. I totes les estupendes de l’oficina vam anar a tastar futileses en forma de canapè a un japonès nou que havien obert al centre de la ciutat.

–Noies, necessito fotre un clau ja. Que la primavera estreny i la solitud escanya.

La resta ens vam mirar, l’Anna sempre repetia la mateixa història. Pregonava a tort i a dret que volia una relació estable, però la por li segava el poder conèixer ningú que no fos un penques amb tots els ets i uts. Així que cíclicament coneixia un noi, passaven un cap de setmana borratxos i plens de sexe, i arribava el dilluns amb unes ulleres fins als peus i un somriure ple d’absurditat als llavis. Un somriure que acabava tard o d’hora transformant-se en un rictus format per un terç de fàstic, un terç de patiment i un darrer de passivitat. L’u per cent restant se’l reservava per mantenir l’esperança de que aquell vividor, en el fons, se n’havia enamorat i deixaria tot per estar amb ella.  Tot aquest procés tenia una durada indeterminada entre tres i cinc mesos, en dependència directa de si ens trobàvem en temporada primavera-estiu o tardor-hivern.

Anuncis

Un pensament sobre “El sopar (I)

  1. Com la vida mateixa. Una obra de teatre plena de figuretes que fan coses. De vegades les coses venen bé i de vegades no.

    L’amor, la por, el compromís…, no sempre les combinacions entre aquests factors porta a un bon final.

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s