El sopar (II)

–Doncs jo tinc ganes de viure noves experiències. Que quinze anys fan molt de pes i encara més viure’ls amb un neuròleg.

La Mònica n’estava fins al capdamunt de les guàrdies del seu home. Estaven junts des dels quinze anys. Encara no tenien fills, tot i que n’estaven buscant. Però ella sempre deia que tant d’estrès reduïda la qualitat dels espermatozous i que es floriria esperant. Havia tingut alguna aventura puntual, sobretot quan sortíem per festa major totes juntes, però mai passava d’una arramblada i uns quants tocar pit i cuixa. Deia que quan s’ho veia molt a sobre s’escagarrinava, que ella només havia estat amb en Josep, i que una cosa era morrejar-se amb algú i l’altra, molt diferent, ser infidel de cintura cap avall.

–En Roger m’ha deixat. Diumenge va agafar el seu raspall de dents i em va dir que ja no tornaria. Que ha conegut un altre a Barcelona i que n’està fart d’agafar el tren cada cap de setmana. Va marxar per la porta amb la meva camisa més cara; no vaig ser capaç de dir-li res. Em vaig quedar destrossat.

En Sergi mantenia relacions de cap de setmana amb un noi que estudiava filologia aràbiga a Barcelona. Era molt més jove que ell i portava set anys estudiant al Campus. I encara li’n quedaven un parell per acabar la carrera. Es van conèixer en un festival gai a França i des del setembre que es veien setmanalment, anaven a passejar amb els pantalons arremangats per la platja, veien pelis i assistien a inauguracions d’exposicions d’art plegats.

–Doncs jo us he de proposar una nit diferent. Cada divendres en Jordi fa venir els seus amics a sopar a casa. Tot i que al principi em feia certa gràcia, tots ens estem aposentant en la rutina. O els dic que no vinguin més i ens les tenim, o veniu vosaltres i ho engresquem una mica tot plegat.

La resta es van mirar. Sabien que teníem una relació ben sana amb en Jordi, però que per a ell els seus amics eren com la seva família més íntima. I sabien que a mi ja m’agradaven, però que em cansava amb facilitat de les quotidianitats, i que m’agradava innovar i els experiments sociopsicològics estranys. L’Anna, la Mònica i en Sergi es van fer un mig somriure i em van mirar amb uns ulls espurnejants. La Dolo no.

La Dolo encara s’estava a fora parlant pel mòbil amb el seu marit. L’havia deixat amb el petit per sortir a sopar. Ara semblava que tenien problemes.

–Noies, ja em sap greu, però jo me n’he d’anar. En Lluc s’ha despertat i té gana, però sembla que pensa que un tros de plàstic se’l foti son pare, a la boca. Que ell vol teta ara, sí o sí. En Robert diu que no hi ha negociació possible. I a mi, quan l’he sentit plorar per telèfon, m’han començat a rajar els pits. Per tant, noies estimades, me’n vaig.

Ens va fer un petó molt maternal a la galta i va marxar lleugera com el vent.

–Com us anava dient: us convoco divendres que ve a casa a sopar, amb els col·legues del meu home. Com us va?

Anuncis

Un pensament sobre “El sopar (II)

  1. Aquesta història està anant cap enrere en el temps?

    Cada persona és un món i cada parella ja és un univers. Les relacions són complicades o massa senzilles, segons ens les mirem. Si parlem de les dels demés, són senzilles, si parlem de les nostre relacions, sovint les trobem plenes de complexitats, que no vol dir complicades necessàriament.

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s