Fins al monyo

“No el renyis”, “L’estàs consentint”, “No et queixis”, “Protesta”, “Pensa en positiu, gaudeix dels bons moments”, “No siguis tan despreocupada”, “No treballis tant”, “Treballa més”, “T’has de comprar un …”, “En això t’has gastat els diners?”, “Has de pensar que…”. Etcètera.

Existeix una gran tendència entre força (que no la) gent a creure que la seva manera de veure el món és la correcta. Així, no ofereixen, sinó encolomen els seus comentaris, consells, punts de vista a tothom i a tothora, amb la veritat absoluta a la comissura dels llavis, en forma de lleu somriure compassiu. I no recorden o no s’adonen o no són capaços de pensar que hi ha infinites maneres de sentir, pensar i opinar en aquest món, tant per les 6.775.235.700 personalitats que es creu que hi habiten (alerta, dades del 2.009, moltes s’han mort, i moltes d’elles de gana, encara que no hi pensem, tampoc), (ah, sí, perdó, també n’han nascut moltes més per omplir de goig els seus progenitors), com per cadascun dels estats d’ànim, maduresa i condicions personals temporals de totes i cadascuna d’elles.

Insultar, menysprear i jutjar a tort i a dret és un costum que s’ha anat estenent com una taca d’oli sobre unes estovalles de fil blanc. I que ens retallin les llibertats un altre hàbit de moda que ens cau a sobre com una muntanya de fems al bell mig d’un país.

I ja n’hi ha prou. Fins al monyo. A mi m’agrada que se’m tracti com la persona lliure i intel·ligent que sóc. És possible que a tothom li agradi –excepte a persones amb problemes psicològics, a qui també els agradaria si ho provessin–. El problema és que a força gent se li oblida aquest plaer quan es tracta de dirigir-se als demés.

Sempre he procurat no alliçonar, tot i que podria tenir la temptació de passar-me el dia dient:

“Recicla”, “No malbaratis”, “No mengis tanta carn”, “Compra-ho tot al petit comerç”, “Tu no necessites un …”, “Dóna-li el pit”, “Calla, que no en tens ni idea”. Etcètera.

De totes formes, com que qualsevol se’n fia de mi, he iniciat una analítica a consciència de la manera que tinc de parlar als demés i, sobretot, de la que gasto amb mi mateixa.

Advertisements

6 pensaments sobre “Fins al monyo

  1. Com per exemple: les sogres, els cunyats, els amics teòricament ben intencionats, els companys de feina de certa confiança…. 😉

  2. És un esport això d’aconsellar o pitjor encara, alliçonar als demes.

    Atès que requereix molt poc esforç, hi ha molts practicants. És un esport de masses.

    Jo no en faig massa cas. Si de cas valoro les opinions de les persones que més m’estimo.

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s