Embalant records

Els primers records vitals acostumen a ser ben purs. No són fruit d’una anècdota familiar col·lectiva explicada fins a la sacietat per les tietes. Són records d’instants dibuixats en colors bàsics, sense el tint de fotografia vella, amb setinat rugós, cantonades arrodonides i un Bon Nadal imprès al peu. Que no estan pervertits en la memòria, vaja. Que són propis.

Els meus primers records són traumàtics. La cara de terror de la mare el dia que vaig caure amb la trona –que no d’ella–, el tràngol de veure satisfeta la meva curiositat envers els seitons en vinagre, la resposta de l’adult que m’informava de que encara faltaven molts mesos per al meu sisè aniversari.

Més tard també en tinc de feliços, però no són tan intensos. El dia que els Reis van deixar tots els regals amagats rere un paraigua obert. El dia d’hivern que jugava a futbol amb el meu pare a la platja i, xutant, li va sortir disparada la sabata enrere, quins farts de riure… I prou.

Mirant enrere m’adono que fer-se gran implica classificar els records. I resulta que de la meva infància en tinc un armari doble ple a vessar de dolents i de bons només un pot de Lacasitos endreçat al calaix de la tauleta de nit.

Però “c’est fini”, amics meus. El passat, passat està.

Ha arribat el moment, conscient i madurat, d’ocupar-me del present. Per tant, embalaré els records tots junts, sense distincions, i els enviaré dins d’un coet blanc i vermell cap a l’espai sideral, on els retrobaré un cop difunta i me’ls instal·laré al disc dur per a la propera vida.

Anuncis

3 pensaments sobre “Embalant records

  1. Tots tenim records. Fins i tot alguns que no voldríem tenir.

    Què hi farem, això és així. Per molt que els embolcallis i els llencis a l’espai…, formen part de tu i ja els tens al disc dur.

    Ara bé, hem d’aprendre a conviure sobretot amb els dolents (amb els bons és molt fàcil). Jo no m’acostumo a alguns records dolents. Encara ara, quan algun d’aquests té el mal gust de venir a visitar-me em fa sentir malament.

    • Bé, tens raó en que ja estan al disc dur. Però jo crec que arriba un moment que ets capaç de treure’ls de l’armari “dels dolents”, posar-los en una caixa de “records, a seques” i mirar endavant sense que mai més et facin sentir malament. Al menys a mi m’ha passat amb uns quants en un sol dia, això sí, després de quasi 30 anys de batallar-hi.

  2. I qui ni té un armari d’aquests, ple de records. El millor és saber-lo obrir i que les boles de càmfora no ens tallin la respiració.
    Jo he après a ventilar-lo amb les finestres ben obertes i que no m’arribi la olor al cor.

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s