El meu pare era escriptor

El meu pare —deixant a part el concepte que en tinc, deixant a part quines virtuts i defectes tingués— va patir problemes de salut molt greus els darrers deu anys de la seva vida, que va acabar farà 25 anys el proper mes de febrer. L’any 1985 va aconseguir publicar tres novel·letes que van ajudar a la família en les dificultats econòmiques per les que passàvem. També escrivia llibres d’economia, comptabilitat i d’altres temes que considero profundament avorrits. Va guanyar el primer concurs literari “Café Gijón” amb 18 anys. Tenia certa traça, en això d’escriure.

En un esforç d’abraçar els meus records, d’aprendre a no jutjar la meva infantesa, impulsada pel cas de la Lucía Etxebarria d’aquests dies, he jugat a buscar el nom del meu progenitor a la xarxa. I hi he trobat unes crítiques literàries —cal reconèixer que no molt dures, i probablement gens infundades— sobre una de les seves darreres novel·les.

Em tremolen les mans escrivint aquest post. Una situació encadenada, aparentment innocent, m’ha dut fins al punt de reflexionar sobre la violència verbal que ha existit des de sempre cap als autors literaris que no són considerats del gust dels lletraferits. No puc pretendre que les persones aprenguem a respectar la feina dels altres. Però sí que puc decidir no criticar uns treballs que han estat fets des de l’estimació i amb l’objectiu de fer el bé als seus destinataris.

L’odi alimenta més l’ànima que la cultura, però de greixos saturats. La crítica gratuïta i la violència verbal, si tingués un efecte sanador per a les persones que n’esquitxen, encara tindria un lleuger sentit. Però tots sabem que la sang és un líquid altament inflamable i l’aversió val més deixar-la al congelador, perill d’explosió.

Molt bones festes, bones lectures i molt d’amor.

 Abraçant els records, de Sophie Blackall

Anuncis

7 pensaments sobre “El meu pare era escriptor

  1. No em puc imaginar com pots llegir una crítica d’un llibre de ton pare sense desmuntar-te… Una abraçada més forta que la del dibuix, Carme.

  2. Has canviat també l’avatar o el gravatar (com es digui).

    La feina d’algunes professions sempre està sotmesa a la crítica i la dissecció d’altres que fins i tot de vegades s’hi guanyen la vida amb això. Pintors, escriptors, cuiners…Són molts els que són jutjats.

    No és tant fàcil fer de crític d’un crític.

    La labor dels crítics té aquella part bona de que una persona teòricament imparcial dona la seva opinió (formada) sobre un determinat tema. Ara bé, on es treu el títol de crític?

    Què passis unes bones festes i que el 2012 ens tornem a trobar i amb moltes ganes.

    • Gràcies Tomàs. Jo no parlo dels crítics teòricament imparcials que donen la seva opinió (formada), sinó d’aquells que freguen o directament se submergeixen en l’insult. Però sí, et dono la raó, no és tan fàcil fer de crític d’un crític.
      Segur que ens retrobarem al 2012, bones festes!

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s