La por és una pilota

En Martí era un nen alegre, espavilat i treballador. Era inquiet, curiós i molt creatiu. De ben petit ja li agradava mirar contes i imaginar les seves pròpies històries plenes de bous, patufets i cols. Sovint reflexionava sobre com es podia ser tan insensat d’amagar-se dins d’una col, tan divertit que era xipollejar a les basses i deixar que els cabells regalimessin la pluja fresca. Trobava molt emocionant confondre les gotes que li relliscaven del nas amb els mocs, així es podia eixugar amb la màniga sense problemes. En Martí era un nen valent i de ben petit que ja li agradaven molt els altres. Si un company de la classe de “El cargol i l’herba de poniol” de la seva escoleta plorava, ell s’hi atansava decidit i li donava la mà, i se l’enduia a jugar per fer fora tots els mals.

Quan va néixer el seu germà ell ja tenia quasi 5 anys, i volia veure’l sortir. Però la mare no el va deixar. Deia que als hospitals hi ha habitacions on els nens no hi poden entrar. Ell imaginava que l’haurien tret pel melic de la mare, amb un desembussador d’aquells com el de sota la pica de la cuina, o vés a saber. Perquè allò de sortir per sota no ho acabava d’entendre.

Un dia la mare li va dir que el pare estava malalt i que l’havien dut a l’hospital on els metges se’l mirarien de dalt a baix, per dins i per fora, fins trobar quin bitxo li estava fent mal. I que segurament s’hi estaria molts dies. Ella li va explicar tot la mar de tranquil·la, així que ell també ho estava. La mare era molt intel·ligent, ho sabia tot i era la persona més valenta que havia conegut. No era tan forta com el papa, perquè ell el podia aixecar ben enlaire i la mama ho intentava però últimament es queixava que li feia mal l’esquena. Però era valenta igualment, ella podia amb tot. Feia un munt de coses i mai s’oblidava de la pala de ping-pong ni d’anar a comprar bolquers per al seu germà. I els feia sopa i croquetes per sopar i macarrons els diumenges. Fixeu-vos si n’era, de forta, que quan s’enfadava se li transformava la cara fins a recordar-li una taula de planxar i feia por i tot. De vegades fins i tot estava tan disgustada que cridava, però sovint després li sabia greu, la cara se li tornava flonja i rosada i li entraven borrissols als ulls, que s’omplien d’aigua.

Un matí en Martí es va llevar amb mal de panxa. Una mena de pilota s’hi havia instal·lat sense el seu permís. No va dir res perquè no volia espantar la mare. A més, sempre que li deia que li feia mal la panxa ella l’enviava al lavabo a seure a la tassa. Hi va anar, s’hi va asseure una bona estona i res de res. Només un pipí matiner, però ni pets, ni caca, ni res que fes sortir la pedra.

Passaven els dies i la pilota s’inflava i s’inflava i cada vegada el molestava més. Va pensar que potser l’últim dia de ping-pong s’havia empassat una pilota sense adonar-se’n, i ara estava creixent i s’acabaria convertint en una de bàsquet. Va arribar a imaginar que potser hauria d’anar a l’hospital on era el seu pare i el farien entrar en una habitació on no podrien entrar més nens que ell i li obririen el melic i amb un desembussador li’n traurien un germà. Però no seria un germà, que seria un fill. I el que sí sabia del cert era que els que tenen pitu no fan els fills a la panxa, que ells només posen una cèl·lula i prou, que la feina de fer les pestanyes i les ungles i els plecs de les orelles són coses de la mare. Per això la mama menjava i dormia tant quan estava embarassada, perquè tenia una feinada de por.

Aleshores un dia la mare va agafar el telèfon mentre en Martí feia els deures i li va donar perquè hi parlés ell. “Qui és?”, va preguntar. I la mare li va dir “Una sorpresa, parla”. I era el papa. I de sentir-li la veu la pilota va explotar. I va començar a esquitxar-lo per dins i dels ulls va començar a brollar el dintre de la pilota en forma de llàgrimes. Quan va penjar el telèfon la mare el va abraçar i li va preguntar per tot aquell mullader. “Mare, és que creia que el pare es moriria”. I va resultar que aquella pedra gegant que anava creixent i creixent amb els dies era una bola feta de por. I ell sense saber-ho.

I aleshores va entendre perquè totes les dones, quan fan sortir el fill de la panxa, passen dies i dies plorant per bajanades, perquè en el fons segur segur que amb el nadó hi creix alguna por.

Advertisements

8 pensaments sobre “La por és una pilota

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s