A raig i sense pèls (ni senyals)

Si us plau, llegiu aquesta primera frase amb atenció, que només l’escriuré una vegada: aquest text no és un relat, no és ficció, no és poesia ni tan sols prosa, ni res que s’hi assembli. Aquest text l’etiquetaré com a “M’explico” perquè no és res més que això, un retrobament amb una part inicial d’un bloc personal que ha anat tergiversant les meves paraules i les seves finalitats. No, si jo més que res ho dic perquè deixeu de llegir si busqueu res a criticar o res a felicitar. No hi ha res més que reflexions personals, per tant de caràcter poc criticable si sou una mica tolerants. Que potser tot el que escrigui no ho hauria d’expressar públicament, però que com que avui estic revolucionària i aquest és el meu bloc, amb les meves hores, la meva dedicació i pel meu interès, doncs aquí ho deixo. Rotllo diari personal illegible d’una adolescent.

Hi ha característiques del fet d’escriure que no acabo d’entendre. Només n’esbosso un parell.

La primera és la facilitat de certes persones en els seus comentaris diguem-ne que poc positius. Aquest bloc és gratuït. Per tant, és senzill deixar de llegir-lo sense sentir-se culpable com quan pagues una quota a la piscina i no hi vas. El cul el faràs igual de gros llegeixis o no aquest bloc. Perquè, de fet, l’esforç d’anar a la piscina per tenir el cul petit i arromangat (és una metàfora, no em mireu el cul) el faig jo, que sóc la que escriu. No tu, que t’ho llegeixes des del sofà. Val sí, de vegades cal fer un esforç sobrehumà per entendre’m, però penseu que és gratis. O sigui que els comentaris constructius sempre en positiu, si us plau. També podria aprofitar i dir que si també gaudiu del que llegiu llanceu alguna floreta. Que tantes visites no deixen comentari i hi tornen, per tant o tenen poca feina, o no els desagrada el que llegeixen. I que com que ja hem quedat que és gratis tampoc cobro en metàl·lic, no sé si m’explico.

La segona és el tema editorial i tal. Poso “i tal” perquè em rima i em queda bé. O sigui, no ets ningú si no has publicat mai res (ni ets la dona de ningú amb molts calés, ni ets una revelació de l’any, un altre gran secret), ja pots escriure bé o malament, que és completament igual. I jo em pregunto, com pots arribar a tenir un nom si no publiques mai? Ah, que hi ha intringulis?! Doncs res, no us les quedeu per a vosaltres, que “viure és compartir” o alguna cosa per l’estil, deia. Això per una banda. Per l’altra et trobes blocs HORRIPILANTS de nenes que publiquen! I que són conegudes! (a casa seva, que jo ni punyetera idea, però es veu que sí). Que deuen tenir com quinze anys (val, ara m’he passat) i que escriuen sobre crisis de parella! Com si jo ara decidís escriure sobre la senectut!

En fi, que estic un pèl desil·lusionada. No perquè no em vénen a buscar editors ni tinc club de fans oficial. No perquè la vida sigui injusta amb altra gent que escriu i que sí que ho fa de collons. Sinó perquè no es valora prou el fet d’escriure, de regalar històries, de compartir idees. I també, en certa manera, perquè no es valora tampoc la feina dels lectors. Que també sembla una feina d’alt risc, no fos cas que t’agradés llegir un best-seller de qualitat literària dubtosa.

Però, igualment, moltes gràcies als meus seguidors incondicionals, que n’hi ha uns quants i que segur que ho són perquè m’estimen.

Per cert, seguint una idea d’un gran fan, inicio l’etiqueta “A raig”, per si no us n’havíeu adonat.

Anuncis

11 pensaments sobre “A raig i sense pèls (ni senyals)

  1. Moltes gràcies per les històries que ens regales Carme!!! I per la teva sinceritat també!!

    Prenc nota de les floretes!!! ;P

  2. I jo també prenc nota, llegeixo sempre però sovint no dic res… Ho sento, vaig “a raig” també, i no em costaria res posar algun comentari agraït o iniciar un debat o senzillament una emoticona… Aiiii, aquestes presses! Petonassos.

  3. A veure si baixes les quotes, que estic travessant una crisi i a voltes no puc pagar el preu.
    Tot i així saps que encara que sigui un “Ai laic” el faig (que és més baratet)
    Plis, a raig o no, no paris, ets una de les poquíssimes coses que llegeixo.
    força
    albert

  4. Hola Carme. Tots els que tenim bloc sabem que hi ha comentaristes, i comentaristes. El bloc personal de cadascú, poc a poc, per la seva manera de fer, pel tipus de post, per la manera de contestar i altres mil coses intangibles, va filtrant i fent-se el seu públic. Poc a poc.

    És inútil lluitar contra segons què.

    Ànims i una abraçada!

    • No és pas una lluita. És més aviat una queixa, un intent de crear reflexió. Les coses són com són, en un bloc i a la vida, la gent és com és, hi ha de tot, però mai m’ha agradat conformar-me d’entrada. Ja ho entenc, ja ho tolero, però he de demostrar que no hi estic d’acord. Una rebequeria? Potser sí. Gràcies Tomàs.

  5. Tens tota la raó. A mi també m’agrada escriure i quan comparteixo les meves històries, espero una bona crítica; que algú em digui si li he transmés alguna cosa…. Si la crítica és dolenta, però feta des del carinyo, em servirà per aprendre. I si és bona, em motivarà a continuar escrivint. Així que des d’aquí et vull felicitar pels teus relats que em llegeixo sovint. I si la pàgina la tinc a Favorits, serà perquè realment m’agrada el que escrius. Continua-hi!!

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s