Bulbs (I)

Tots arrenglerats fan goig i tot. De cogombres, de llegum cuit i d’olives grosses, aquelles sevillanes que tant ens agraden. El drenatge és el més important. Els còdols d’aquella platja de dificultat espantosa per banyar-se han donat un molt bon resultat, diria jo. Tot ve de fa uns mesos, quan vaig llegir en una revista que algú havia tingut la genial idea, que no per ser genial era menys clarament bàsica i estúpida (per què no ho havia pensat jo abans?), de reutilitzar els pots de vidre com a testos. Deien que només amb un bon drenatge de fons, un llit de bones pedres, sorra o còdols, d’uns tres centímetres de gruix, n’hi hauria d’haver prou per no criar florits d’acompanyament als vegetals. A sobre, terra de la bona, orgànica i tal, no terra recremada de testos vells que han parit vuit plantes diferents, el sol s’hi ha recremat durant dos mil vuit-cents dinou dies i ha patit la pluja àcida de la ciutat en nou-centes ocasions. No, aquella no. Aquella val més llençar-la al contenidor marró per fer-ne alguna cosa útil. O guardar-la amb cautela per llençar-la sobre el balcó de la veïna del segon els dies que ja no pots més de cansament, tornes a casa a les set de la tarda i et regalimen els pixats dels seus geranis pudents sobre el cap. Que no són hores de regar, per l’amor de Déu.

Bé, teníem els pots de vidre dels llegums nets, amb un bon drenatge (sempre que parlo de drenatges m’imagino quilos de greix sortint per un tub d’aquells de liposucció, amb el so corresponent, becs), i una bona i excel·lentíssima terra verge i amb ganes de concebre. I au, a l’ampit de la finestra de la cuina —de la cuina que té sort de donar a l’exterior i tenir llum solar, em refereixo—, plantes les teves llavors d’herbes aromàtiques i exòtiques i ja tens el rebost d’espècies en fresc a casa. Si la finestra de la teva cuina dóna a un celobert resclosit, refregit i repugnant, posa els pots de vidre en una altra finestra, si de cas. Però la meva finestra de la cuina és perfecta. Dóna al jardí interior de planta baixa que té la marrana de la meva arrendadora en la seva finca estupendíssima noucentista i hortolana (d’Horta, no d’hort). Amb aquell paisatge semi-urbà-rural vaig pensar, en la primera remesa, de plantar-hi orenga, farigola, menta, alfàbrega i romaní. Quedava preciós, però aviat me’n vaig cansar i es van començar a assecar i feia deixat. Sóc inquieta de mena, així que van començar les meves cabòries sobre què podia plantar-hi que fos diferent, que m’oferís certa experimentació i alimentés la meva curiositat ansiosa. Durant unes setmanes vaig provar de plantar-hi de tot. De tot.

Advertisements

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s