U

Els dies li donaven empentes, un dia una enrere, l’altre dues endavant. Ensopegava quan les coses venien del través i calia desviar-se del rumb. Però cada vegada més intensa es flairava la por del precipici, fins al punt que el va poder veure, profund, estret, obscur. I mentre esperava immòbil ran l’abisme, entomant les empentes amb el punt de gravetat el més baix possible, mil·limetrant cada oscil·lació de les plantes dels peus, va decidir que el millor era fer el salt, no pensar-s’hi més i caure endavant, que n’estava fart de veure aquella esquerda, perquè no era res més que això, una esquerda a la closca de la vida. Res important, res gegant, tan sols una fissura fina i fonda que calia saltar per avançar. I finalment va decidir escriure-ho, sense miraments, sense tantes explicacions ni pors, que al capdavall només ho llegirien uns quants i, per sort, només un dels directament afectats. Va seure davant l’esvoranc i, cansat d’escomeses, tragué el llapis i la llibreta i començà:

 

Anuncis

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s