El dia que vam néixer van estar a punt d’enfonyar-nos en una caixa i llençar-nos a tots dos al contenidor. Però el carrer era ple d’estiuejants que tornaven de sopar amb la pell rogenca pel sol i l’olor de coco i de sal com un fil enganxat als talons.

Van deixar-nos vora la mare per una nit, l’endemà al matí, quan tothom dormís la ressaca, potser seria més senzill. Ara la son els vencia i la mandra d’esperar el pas del camió de matinada era massa gran. L’un per l’altre i un dia rere un més, vam anar creixent oblidats. La mare ens va ensenyar el silenci, però quan vam començar a rondar i a ella li van caure els pits, la decisió va estar presa ben ràpid.

Ens van llançar dins el maleter del cotxe a tots tres i a l’alçada de Sant Pere, en un entrant al camp de ca n’Agustí, ens hi van deixar. No hi ha hagut mai res que m’hagi espantat tant com l’olor de la por de la mare, que ens empenyia, caminant de pressa, fins que va trobar un vell paller on passar la nit.

L’endemà la policia local ens esperava amb els de la protectora al final del camí.

Advertisements

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s