La lluna en un cove

Aquest any finalment he decidit, tot i que vaig justa de temps, tornar-me a apuntar al taller d’escriptura creativa que organitzen Les Xibeques del Cau de Torroella de Montgrí i que imparteix l’Anna Almazan. Tot i que hauré de fer algunes sessions a distància perquè tot m’ha coincidit al mateix mes, tinc moltes ganes de retrobar-me amb persones que gaudeixen escrivint i que no tenen cap altra pretensió que compartir l’alegria de crear històries. Vull tornar, per tercera vegada, a gaudir de l’aprenentatge que m’ofereixen totes elles i de l’alegria de créixer juntes. Retrobar l’essència del que em va dur a crear aquest blog aviat farà tres anys, el plaer d’escriure sense objectiu concret. 

Recupero l’etiqueta Taller d’escriptura i la reprenc amb una petita història, primer exercici d’enguany, text d’extensió i estil lliure sobre el que em suggereixi l’expressió “La lluna en un cove”.

Aviso que és un text que no he enviat encara a la mestra, així que no és que ella no faci bé la seva feina, sinó que ventilo els deures abans d’estar corregits.  

LA LLUNA EN UN COVE

Era la nineta dels ulls del pare. Fou la primera dona nascuda a la família en tres generacions, i tothom la desitjava. En néixer va ser declarada heretera universal per l’avi Josep, a qui queien les llàgrimes com cadenetes mirant-se-la i pensant com li hagués agradat tenir-ne una de seva. Quatre embarassos, quatre parts i tres adults mascles era el que els quedava a l’àvia Josefina i a l’avi Josep de la seva vida fecunda dolçament i amarga compartida. I en Pep, el petit, el més eixelebrat, havia dut a la família aquella nina de porcellana. De pell de seda blanca, cabells de carbó i ulls gris lluna. La mare de la criatura l’ensenyava orgullosa i la deixava masegar per l’àvia Josefina, tot i la gelosia instintiva que sentia quan en Pep li deia princesa dels meus somnis i cigaló de la meva ànima.

Tanta condescendència només podia acabar en un caràcter retorçat, impertinent i consentit de l’hereva que, amb només tres anys, havia aconseguit dormir amb son pare al llit de matrimoni i que la mare, soferta i certament estúpida, acabés dormint al llit de princesa de la menuda.

La mare va acabar mig embogint per un sentiment de culpa terrible que li causava aquell instint assassí envers la nineta de porcellana. No hi havia dia que no es penedís d’haver-la engendrat, fent cas a aquella bruixa que li havia recomanat fecundar-la quan la lluna plena coincidís amb el seu cinquè dia de període. I un dia, mentre la banyava, escorrent l’aigua de l’esponja sobre aquell fosc i petit cap, la mare li preguntà:

–        Exactament, filla meva, què vols de mi?

Aixecant la mirada cap a ella, amb les gotes bressolant-se a la punta d’aquelles pestanyes eternes, respongué:

–        Jo, mare, avui li he demanat al pare la lluna en un cove. I m’ha dit que si calia, me l’aniria a buscar cada nit a peu coix.

El soroll de la caldera va emmudir el crit, els veïns van pensar que la nena tornava a esquitxar d’alegria, i en Pep es trobà la nena dormint al seu llit amb els cabells xops i l’armari buit.

Advertisements

2 pensaments sobre “La lluna en un cove

  1. Hem llegit el teu text a l’hora del taller i ens ha agradat molt, t’esperem ben aviat per “agradar-nos” mutuament.

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s