Pits de pollastre, cosir i cantar

Digue’m sobre què vols que t’escrigui. Puc escriure sobre tot allò que vulguis, avui. Si el resultat serà de qualitat o no, això, ja no t’ho puc garantir, que estic en aprenentatge. Però fixa’t si estic inspirada, avui, que podria escriure fins i tot sobre futbol, sobre el conflicte sirià o sobre el pollastre filetejat que venen als súpers. Sobre els dos primers temes no en tinc ni idea. Sobre el darrer sí, que em fa fàstic el pollastre de súper i jo ja m’entenc.

pit pollasre

El que et deia, però, és que avui podria escriure sobre el que vulguis. Perquè només escrivint i practicant aprens a escriure, o això diuen, igual que a cosir i a cantar. Perquè si no te n’havies adonat, sempre s’aprèn igual a tot: practicant. Saber i entendre aquesta realitat ja és un gran què. I ja pots pujar-hi de peus, que ho sé per experiència, i no pels quatre anys a la facultat.

Potser una frase digna durant la xerrada aquella que fan quan comences la carrera de Pedagogia, prement contra el pit la carpeta de la uni nova per estrenar, amb els separadors nominals i tot, i amb fulls nets a cada assignatura (aix, te’n recordes? sembla que fos ahir), podria ser:

carpeta uni

—Benvolguts i benvolgudes, futurs i futures pedagogs i pedagogues, la millor didàctica, tècnica, teoria curricular per a l’aprenentatge, la més efectiva, és… la pràctica!

I au, tots i totes aplaudint, molt bé, visca! Tots i totes apuntant la frase al primer full i demanant al del costat que què ha dit de la tècnica i del no-se-què curricular? I tots cap als jardins de la facul a estudiar la pràctica. Ehem.

Deia que només escrivint s’aprèn a escriure*, com a cosir i a cantar. Però és clar que si cuses malament la cosa cau pel seu propi pes, salten els botons o s’esfilagarsa la vora. I si cantes malament també déu ni do, perquè les orelles de les persones són més sensibles que els ulls, possiblement perquè no les podem pas tancar, i t’ho acaben dient abans o després, en funció de la confiança i l’estona de càntic emocionat:

—Rei, no cal que cantis més, que desafines.

nen cantor

Però, què passa amb l’escriure, eh?!

Passa que la gent que estima, odia o aprecia l’aprenent d’escriptor, fins i tot l’escriptor professional, mai no li diu (a la cara, que a les esquenes es diuen pestes, fins i tot entre suposats amics):

—Rei, no cal que escriguis més, que ets un pal, depriment, superflu, pesat, avorrit, insuls, obsessiu i un daixonses.

No, ningú no bada boca.

Algú ha estudiat o té alguna teoria sobre per què passa això? És perquè pots fer veure que llegeixes amb atenció molt millor que no pas simular que els teus timpans no pateixen? És perquè fa més mal a l’ego no saber escriure que no saber cantar?

De fet la veu et ve de sèrie, sempre li pots fotre la culpa als teus pares o als gens familiars. I en canvi el tema d’escriure no tant, que se’n pot aprendre més. O això diuen.

*(Això no és del tot cert, discrepo amb el degà virtual que m’he inventat fa uns instants, però callo perquè si no se’m desmunta el discurs)

Anuncis

2 pensaments sobre “Pits de pollastre, cosir i cantar

  1. Jo voto perquè ben aviat en pengis un sobre el pollastre del súper, amb safateta blanca i sucanya marronosa incloses. Has d’aprofitar aquesta vena sarcàstica que tant t’escau (…però amb una miqueta menys d’autoflagell, que tampoc cal, no?)

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s