Patchwork

Potser pot sonar a desgràcia, però per a tu és una sort. Tens memòria de peix, d’anguila, de mosquit, de cargol, d’escarabat. No recordes més de la meitat de les coses que vius. No cal dir que no recordes el nom del poble que vareu visitar l’estiu passat ni tampoc la taula sencera del vuit. Pot ser que acabi sent un problema si arribes a gran, de la mateixa manera que ho va ser a l’escola o ara, que ets mare i que cada vegada que has de fer anar l’antitèrmic tornes a calcular els mil·lilitres per quilogram de pes del teu fill. Però quan et passi això de gran no ho recordaràs, i això és un gran què.

Avui, ara, et mires aquesta vànova de patchwok que t’ha regalat la tieta, que tampoc no recorda que fa anys que fas servir fundes nòrdiques ni que fa temps, també, que ja no dorms sola. O potser sí que n’és conscient, però tant se li’n fot, que ella volia fer-te una vànova i que s’ha cansat de cosir quan ha arribat al metre vint d’ample.

Ara, aquí, te la mires i penses que quedarà bé sobre el teu sofà nou de trinca, que dóna un punt personal i únic a una casa tallada amb el motllo nòrdic actual, com la del veí del cinquè i la dels veïns de tot el país. L’hi poses i veus que s’hi escau, que segurament quedarà molt millor quan arribi el fred i amb ella et puguis tapar els peus, que ara només de pensar-hi t’agafen totes les suors del món.

Et queden els ulls emboirats mirant la vànova de patchwok de la tieta i penses que la vida és exactament això, un refregit, recosit, apadeçat de diverses vivències, els millors tallets d’una vida que, de tan estranys i llunyans, sembla que pertanyin a vides d’altres persones que duien el mateix nom, rostre i ànima que tu. Trossets de tela que vas cosint com pots, com saps, amb més o menys tècnica i, a la llarga i a la força, amb certa pràctica.

 vanova

Ara, aquí, hi veus un descosit i no pots evitar pensar que aquest deu ser l’avortament que va patir. Ressegueixes amb els dits un sargit fora de to i et ve a la memòria com va refer la seva vida després del divorci, en aquells anys. Trobes un petit forat en una de les peces de seda i recordes que t’explicava que no tota la seva infantesa va ser ni suau ni lluent. I així vas fent camí per les restes d’unes teles que van servir en algun moment per fer quelcom amb més presència que un deu per deu, les despulles oblidades que formen els records de la tieta i que, en conjunt i amb bona intenció, formen part, ara, de la vànova de la teva vida.

Per això deu ser que és curta, perquè la tieta deu haver pensat que l’altra meitat l’hauràs de fer tu.

T’aixeques i camines fins al punt més allunyat que et permet el menjador minúscul (però molt nòrdic per la resta, això sí). Te la mires de lluny i trobes que, tot i els descosits, sargits i forats, el conjunt és harmònicament respectable.

Advertisements

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s