Les dones també som amigues de les arts

Avui volia escriure sobre la indignació que he sentit aquest matí, des del llit, mentre escoltava un Basté amb el que mon home ha decidit despertar-me. Sonava una cançó empallegosa, de fa tretze anys, que diu alguna cosa així com “És Nadal al meu cor i patatim patatam”. Fa tretze anys totes les persones que entonaven aquella melodia eren homes. Cris Juanico, Lluís Llach i Adrià Puntí han estat algunes de les veus que m’ha semblat reconèixer-hi.

La gran notícia era que aquest any se n’ha fet una segona versió. Reconec que estic molt desconnectada de la música actual i possiblement per això no he sabut diferenciar qui era qui.

Però no ha estat la meva incompetència musical lleugera el que m’ha fet emprenyar, no. El que ha passat és que el meu cervell no ha distingit cap veu femenina (tampoc) en la nova versió. Perquè les dones també som amigues de les arts, perquè també n’hi ha que es diuen Manela i perquè, sobretot, em consta que hi ha un munt de dones que canten infinitament millor que les veus que he sentit aquest matí, del llit estant.

No som, com a mínim, el cinquanta per cent de la població? És que no hi ha un cinquanta per cent de músics, com a mínim, que són dones? No acostumo a fer discursos feministes perquè prefereixo actual localment, que els petits i casolans canvis són poderosos, però avui tanta imbecilitat testosteronal m’ha tret de polleguera.

Deia que avui volia escriure sobre això, però després se m’ha animat el lòbul indignat i he reflexionat sobre la importància del fet d’estimar.

Hi ha persones que no saben què és estimar ni quina és la seva essència. Em sap greu. Segur que n’heu conegut: són aquelles que t’omplen de petons i d’abraçades i et diuen que ets especial i que t’adoren tan sols una hora després de conèixer-te. I que, de la mateixa espumosa i abraonadora manera, uns mesos més tard, un dia qualsevol, després d’una hora que ni saps que ha existit, sense saber què ha passat, et deixen d’estimar, de petonejar, d’abraçar i d’adorar. És possible que aquestes persones que no saben estimar pensin, de vegades, que als que sí en sabem ens costa fer-ho. I tenen raó. Els que sabem estimar no ens ho fem a sobre, no necessitem fer-ho pels racons, perquè quan estimem —que no és poc ni puntualment—, estimem de veritat i per sempre.

te adoro

El dia que les persones que no saben estimar s’adonin de la importància real de l’amor, de les paraules, dels petons i del cor, deixaran de patir síndromes d’abstinència edulcorats i aprendran a fer-ho essencialment. Que l’amor no està fet de cors i de petons teclejats, que no està la vida com per anar malbaratant paraules.

I dones que canteu, que composeu, que lluiteu, que estimeu essencialment la música (ara i sempre), endavant les atxes!

Anuncis

4 pensaments sobre “Les dones també som amigues de les arts

  1. I posades a dir, també hi ha dones que canten malament, tan malament com els galls que dius que has sentit aquest matí. Que hi ha d’haver de tot.
    No t’envio petons, que dius que teclejats no els vols. Vaig a buscar la Sarfa. 😛

  2. Hi ha dones que canten malament i dones que componen música celestial, dones maltractadores i dones meravelloses, dones que no saben fer un ou ferrat i dones excel·lents cuineres, dones promíscues i dones receloses, dones brutes i dones malaltes de les cremetes, dones alcohòliques i dones abstèmies, dones que gaudeixen amb la maternitat i dones que es desentenen dels fills,…
    En resum: dones.

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s