És o no és bonic?

Ara us explicaré una cosa. És possible que penseu que és una ximpleria. També serà normal si no acabeu de veure del tot clar a què ve això aquí. Jo tot això ho aviso per si voleu plegar veles abans de salpar.

Però heu de saber que si ho feu us arrisqueu a que us passin dues coses: la primera, que d’aquí a una estona hagueu de tornar a entrar per la curiositat de saber quin cony de bestiesa era. La segona, que us perdeu una història amb emoció ensucrada prenadalenca i continueu pensant, desnaturalitzats de mena que sou, que l’espècie humana no té remei. M’adono que ho estic fent tot una mica massa gros, però ja veureu que no ho és tant.

Pels que encara sou per aquí, el que us vull explicar és l’aventura que vam viure el meu fill petit i jo divendres constitucional passat.

Mentre la resta de la unitat familiar era fora, servidora va convèncer al petit empordanès que el millor que podíem fer (amb aquell sol que petava) no era anar al parc, no, sinó baixar a la carnisseria, al caixer i a la fruiteria perquè així després, junts com grans amics, podríem preparar un bon brou —he de reconèixer que les meves dots de persuasió encara funcionen, amb ell; sí, només amb ell—. Vam arribar a la carnisseria a deixar-nos mig ronyó dels meus per una cuixa de pollastre per al brou de l’endemà, un pit de pollastre per al curri del dinar i dues hamburgueses amb espinacs i formatge per alimentar el nostre insaciable congelador. Mai més no compraré hamburgueses de carnisseria bona amb espinaquets, cebetes ni formatgets, ho vaig jurar en veure el seu import al tiquet.

Vam sortir feliços com anissos amb la bossa plena de cadàvers esquarterats i vam baixar fins al caixer, perquè m’havia quedat escurada i volia passar per la fruiteria a comprar el tall vegetal per a l’olla i vitamina C per un tub (de moment controlem els refredats amb orgull). Així que arribem al caixer, deixo la bossa sobre la màquina —bàsicament per no deixar-la al terra, no perquè no patís que les ones radiomagnètiques de tanta martingala afectessin la qualitat de la carn—, trec amb dolor uns quants euros i acabem de baixar feliços fins a Can Llorens. Un nap, una fulla d’api, una ceba, un parell de pastanagues, carabassa no que en tinc de l’hort, patates també, col ai no quin fàstic, un porro i cap a pagar.

I aleshores, fent cua, me n’adono:

—Nen! Que ens hem deixat la bossa de la carn al caixer!

I el nen:

—Oh, mama, corre!

I paguem i correm. I quan arribem, la bossa ja no hi és. I jo em cago en déu i sa mare (per dins) i el meu fill diu que està trist perquè ens han pres la bossa de la carn. I jo que continuo cagant-me amb tota la família de déu (per dins) i que li dic al nen que tranquil, que tornarem a la carnisseria a comprar altre cop tot (però de fet penso que aquesta vegada les hamburgueses me les estalviaré).

Ja ens veieu al meu fill petit i a mi, amb els caps cots, pujant carrer amunt i pensant (només jo, espero i crec) que quina sort no haver arribat encara en aquell moment en què no es pot tornar a comprar la ració de carn per al cap de setmana. I amb els ulls humitejats per la ràbia de com som, de lladres i cabrons, els humans, arribem fins a la cantonada de la carnisseria, agafats de la mà, com bons amics.

Aleshores la carnissera ens veu arribar, se li il·lumina la cara i ens mostra, rere el vidre, una bossa mig plena. I entrem i ens diu que és la nostra, que algú se l’ha trobat al caixer i l’ha portat fins a la carnisseria (perquè el tiquet de Can Quim era dins). I que ja trucaven a la feina de mon cunyat perquè ja sabien que jo era de la família però pensaven que mon cunyat no és mon cunyat sinó mon company o, més aviat, que qui treballa a la feina de mon cunyat no és ell sinó mon home. I el meu fill petit i jo ens mirem i jo quasi ploro de l’emoció, ben bé com si m’hagués tocat la loteria. I no pels calés que m’acabava d’estalviar, sinó perquè no hi ha res que et faci sentir més ric que la bondat.

Sí, nens, sí, que encara queda gent honesta! Hi ha un bri d’esperança!

És o no és bonic?

Anuncis

3 pensaments sobre “És o no és bonic?

  1. Sí, filla, és d’aquelles coses que quan passen ni et creus que sigui possible que estiguin passant. Fet i fet, que ens meravellem d’un fet així, que hauria de ser el normal, és trist. Però sort que encara queden persones.

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s