Quin cap, Josep, quin cap!

Un matí em vaig llevar, com cada dia, a la mateixa hora. No semblava que aquell dimarts hagués de representar cap punt d’inflexió important en la meva vida, però al cap de les hores va resultar evident que, de bon matí, un òrgan tan important i vital com el cervell sovint va errat.

Em vaig llevar, com deia, a la mateixa hora. Em vaig dutxar, em vaig afaitar, em vaig vestir; no hi havia res que semblés estrany. Només em va costar uns minuts més del que és habitual trobar les maquinetes d’afaitar però finalment, al fons del segon calaix, vaig trobar-ne una de vella que, tot i estar mig rovellada, vaig decidir usar. Ja us dic que el cervell no gira del tot rodó a primera hora, perquè ara hi penso i m’esgarrifo imaginant que m’hauria pogut tallar i potser hauria enganxat el tètanus o l’hepatitis o el que sigui que s’agafa amb aquestes coses.

maquineta

Deia que em va costar uns minuts més del que és normal trobar les maquinetes d’afaitar, però és que també em va costar trobar uns mitjons nets. Potser sí que els senyals del canvi vital ja eren evidents de bon matí. Vaig recuperar un parell del capdamunt del cossi de la roba bruta, els vaig flairar amb ímpetu, pensant que l’olor que desprendrien seria relativament suportable (només feia tres dies que els duia): vaig estar a punt de caure inconscient, però sabia que el rellotge de la cuina, amb el seu afany impassible, devia corre, a pas lent però constant, i possiblement no em quedava cap altra opció, de moment, que posar-me’ls. Per intentar consolar-me em vaig mig convèncer que de peus a caps la distància seria prou gran com per no cridar excessivament l’atenció olfactiva dels meus companys de feina.

mitjons

Va ser després de la dutxa, l’afaitada i la vestida reciclada que el cap va començar a espavilar-se i vaig descobrir que aquell dimarts seria, a la força, un dia especial. No vaig trobar llet a la nevera, la cafetera estava buida i a l’armari no quedava cafè. Vaig mirar el rellotge de polsera desitjant que em concedís una treva per parar a esmorzar al bar de sota l’oficina, però les agulles no eren on hauria estat normal esperar, sinó que jeien tortes sobre l’esfera, desmaiades, sense esma ja, potser havia estat cosa dels mitjons. L’hora digital de l’estació meteorològica que m’havia regalat la mare pel meu quarantè aniversari s’havia volatilitzat.

Podria semblar que un cúmul de casualitats s’agrupaven per fer-me fer tard, el meu tarannà despistat podria haver estat la causa de tot plegat. Així que vaig sortir per la porta, no sense abans comprovar que les claus s’havien pres unes vacances (reconec que merescudes) de la safateta del rebedor.

Quin cap, Josep, quin cap… Ho veus com la mare tenia raó, que no pots anar esverat per la vida, que tard o d’hora t’arribarà l’hora de no trobar res dins del teu caos organitzat?

Demanaria la còpia al conserge, tornant, de seguida ho vaig tenir pensat.

En sortir al carrer, però, ja no vaig poder comprar el diari. No perquè hagués oblidat la cartera (que també), sinó perquè el quiosc del xamfrà havia deixat d’existir i ara presidia l’espai un cartell animat de les rebaixes de primavera dels grans magatzems.

primavera

Primavera, Josep, primavera! On vas amb samarreta de pelfa i mitjons pudents de llana?

El súmmum de la consciència de que alguna cosa no acabava de rutllar es va mostrar quan vaig arribar a la porteria de l’oficina i l’edifici havia estat adquirit per una fàbrica de cervesa des de feia més de cent anys.

Així que tornant cap a casa vaig parar a robar llet i cafè, i vaig demanar al veí que em deixés telefonar al serraller, després de comprovar que el conserge havia desertat. Vaig trucar des del mòbil a l’oficina i vaig parlar amb una senyoreta que m’assegurava —per activa i per passiva, va dir— que allà no hi havia ni hi havia hagut mai cap gestoria.

Quin cap, Josep, quin cap… Que no veus que t’has vestit d’un personatge equivocat, avui?

Advertisements

3 pensaments sobre “Quin cap, Josep, quin cap!

  1. Es el típic cas de canvi de persona, a qui no li ha passat mai? Sense anar més lluny, una dia em vaig llevar amb la vida de Lady Gaga, lògicament ho vaig descobrir al obrir l’armari.

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s