Qui no pregunta no pot saber (I)

No deixa de ser curiosa la indiscutible veritat de que si no preguntes no se’t respon. Aquesta és una pseudoreclamació que faig a l’evolució de l’espècie humana, que s’ha entestat a negar-nos la capacitat telepàtica. Sobretot m’interessa l’assumpte quan estàs a la banda del qüestionador. Si t’ho mires des del costat del qüestionat deixa de tenir sentit la reclamació perquè cal ser conscient de que si promociones gaire l’hàbit de demanar informació entre la teva família propera (sobretot descendent), et pots trobar amb la mateixa crua realitat en què em trobo quan faig de mare: que se’t pregunti DE TOT a TOTHORA, cosa que, més que ser curiosa, és fatigosa.

Reprenent el meu rol vital de demandant d’informació, em xoca que fins que no he ben entrat en l’edat adulta no se m’hagin respost algunes preguntes que mai no vaig ser capaç de formular, possiblement perquè no vaig ser conscient que em podia interessar saber-ne la resposta. Moltes d’aquestes preguntes tenen a veure amb la meva ascendència; avui us en donaré un exemple, només.

No fa gaires mesos que, reconstruint el meu arbre genealògic, em vaig trobar amb històries si més no interessants. Moltes versaven sobre la naturalesa patriarcal de la família: infidelitats, maltractaments físics i psicològics, fills no desitjats. M’ha quedat clar que en aquells temps no era ni rar ni extraordinari que les dones fossin una mena de tassa del vàter per a una part important de les famílies ibèriques.

D’entre totes les vides d’aquests homes imponents em va cridar l’atenció especialment la del primer marit de la meva besàvia. Sembla ser que ella era una dona molt bonica —me la imagino com una mena de Sofia Loren a la catalana, bàsicament per les qualitats genètiques que s’han anat perdent durant generacions (mirada penetrant i pitram de bon veure), i per les que han persistit fidelment arrapades a les cèl•lules (caràcter explosiu de caire napolità i nas curiós)— que treballava de serventa o de noia de companyia d’una important senyora burgesa catalana.

Sophia Loren

No sé si va ser cosa de les gelosies que despertava la bellesa de la meva besàvia o si va ser perquè potser el meu besavi s’entenia amb la senyora, però el cas és que un bon dia el meu besavi va aparèixer mort. L’autòpsia va dictaminar que ens (els) havia deixat per enverinament.

Heus aquí un clar exemple de que qui no pregunta no pot saber. Si la meva àvia hagués insistit a la seva mare (encara que fos durant els últims moments, al llit, com una confessió de pel·lícula) o hagués investigat amb diligència per saber qui havia estat la mà executora de la mort del seu pare, i si després la meva mare hagués preguntat a la meva àvia (tant com fan els meus fills per coses evidentment molt més banals), jo ara sabria qui va enverinar el meu besavi i per què, i potser tindria menys aprensió a menjar bolets o a esnifar qualsevol substància polsegosa. També ens podria servir la telepatia (insisteixo) o un bon pèndul.

La meva besàvia es va tornar a casar i va acabar de tenir la seva descendència amb un altre senyor, que va ser empresonat per desfalc uns anys després, però això ja no m’interessa tant perquè ja em va bé tenir aquesta malaltissa aversió a robar o a deure res a ningú.

Anuncis

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s