I ARA QUÈ?

S’estava asseguda en la seva cadira de rodes, vora la finestra. S’hi passava gran part del dia, allà, potser mirant el carrer, potser observant el seu reflex en els vidres. Això m’havia dit la infermera. El primer dia que la vaig anar a veure, almenys, s’hi estava, en aquella cantonada de l’habitació, al racó més viu de tota la cambra, l’extrem més allunyat d’aquell llit que cada dia feia més olor a mort.

iaraquè
Quan li vaig dir un hola fluixet, mussitat, ni tan sols em va mirar. Vaig creure que sordejava i per això, desfent el nus d’angoixa i compassió que m’oprimia la gola, ho vaig repetir, aquest cop quasi cridant. Ella va tombar el cap, per sobre l’espatlla:

—Ja t’he sentit abans, no cal que cridis, que no sóc sorda.

Il·lusa, havia estat imaginant una altra rebuda. Un perdó penedit, un gràcies per tornar, un he enyorat la teva cara. Però no. Jo havia marxat quan encara hi era tota, desmereixent-la a ella i a tota la vida que m’havia donat, desagraïda, egoista, vulgarment material, perseguint un somni personal, despreocupada pels danys col·laterals.  Allò no es podia perdonar, no es podia agrair, no es podia enyorar.

Continuava essent tan intransigent com la recordava. Mai no havia suportat que la deixessin. Quan el pare va morir ella havia sentit un dolor sord, una estripada profunda marcada pel disgust encès de la traïdoria. Ho tenia tot planejat, fins i tot la mort de tots dos, ho haurien de fer alhora, encara que fos en un accident o, si allò fallés, ella havia demanat la primera tanda. Tot per no sentir-se abandonada, deixada, desvalguda, oblidada. Un any després jo havia marxat enlluernada per la meva joventut, amb una capacitat de lluita i d’empenta que ella mateixa m’havia inculcat. I jo l’havia deixat, aleshores sí, sola a consciència.

Vaig dir-li que tornaria la setmana següent. En voler-li fer un petó em va girar la galta.

—Deixa’m, has fet tard.

En arribar a baix la ràbia i la culpa em cremaven per dins. On s’és vist una mare que senti tanta rancúnia per una filla, que sigui incapaç de perdonar? On s’és vist una filla que abandoni una mare, que no tingui paciència amb la seva vellesa? Vaig entrar a la cafeteria de davant de l’asil, necessitava una cervesa. Els pensaments se m’arremolinaven al front, em coïen els ulls, bullien les orelles. Aquella dona que era ma mare havia perdut, juntament amb la mobilitat, el seny i la mica de compassió que li quedava. En aquell moment per a mi només era una dona consentida que havia necessitat tota la vida ser el centre d’atenció, que li diguessin quant l’estimaven, que li reconeguessin constantment les seves bondats. Com una nena malcriada, mimada, pesada. Potser era això el que havia estat en la seva infantesa, una germana petita en una urna de plata, com una nina intocable. I ara feia la rebequeria, veient-se sola, vella, incapaç d’entendre que la resta teníem la nostra vida, que ella ja no era el centre per a ningú. La vida és així, pensava aleshores.

No ha estat fins un cop morta que he sabut que el que va tenir de petita la mare, justament, va ser tot el contrari al que jo vaig imaginar aquella primera tarda en la cafeteria de davant de l’asil. Ho he llegit en una pila de quaderns que m’ha deixat, d’una lletra lligada que ressegueix la seva memòria i em cus tanta realitat. Filla descuidada, mare obviada, àvia oblidada. I ara què?

Advertisements

Un pensament sobre “I ARA QUÈ?

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s