Personal, sense expectatives ni contemplacions. Dia 2.

Començar a escriure per necessitat de posar una lletra rere una altra, de formar paraules per combinar-les més tard. Aquesta necessitat, no la d’explicar res a ningú. Començar a escriure a raig sense pensar en faltes ni en estructures, només experimentar.

I aleshores agafar-te ganes terribles de menjar vés a saber què, alguna porqueria barbacoa sabor jamón o qualsevol marranada ben marrana, perquè de vegades ve de gust mig enverinar-se el cos, com els gats que es purguen amb herbetes crescudes ufanoses en un test dels de ciutat o raquítiques en un pati cagat dels de poble.

Intentar purgar la ment dels pensaments sobrers que vagabundegen cada dia com a ninis, anar a l’essència del que hi ha dins, perquè alguna minúcia hi deu haver, allà, amagada al fons, alguna llavor d’herbeta a qui no li importi agradar als vius de ciutat i, encara menys, als morts de poble. O a la inversa. Perquè un lector mort no pot tocar els collons amb els seus judicis sobre la cosa escrita, que no l’ha vista, ni sentida, ni llegida. I perquè un lector viu ja sap deixar de llegir, que si no pot és perquè potser i fins i tot, li agrada més un vòmit purgatiu que la resta del que contempla.

Lletres una rere una altra encadenades al gust de l’escriptor. Tres setmanes, vint-i-un dies de deixar-se sentir per fer un reset de debò de l’inconscient, per arribar al fons d’un mateix. Avui n’és dia 2.

gat

Anuncis

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s