Personal, sense expectatives ni contemplacions. Dia 16.

Fa molts dies que tinc ganes de silenci. De silenci extern però també, i sobretot, de quietud mental i d’aquest mutisme que surt a borbollons de la meva boca, el mateix que se’t fa estrany, per ofegant que arriba a ser.

Aquest silenci que tant busco, amb el qual somio, que anhelo!, és barreja de no tenir res a dir amb necessitat de dir-ho tot i, com un tartamudeig mental, resto muda durant hores. S’hi afegeix, aleshores, el cansament d’haver d’explicar, de repetir les mateixes frases, de sentir-me renegar i perpetuar els mateixos pensaments, un cop i un altre, sense resposta de la persona a qui van dirigits, meva. I, sovint, només callo. No ho faig obligada, ni com a represàlia, ni tan sols com a negació. És la necessitat de mantenir els llavis closos, de mantenir la boca tancada, en repòs. La ment es calma, en silenci. Aquest silenci (qui sap) serà fecund. La meva llengua i el meu pensament (potser) estan elaborant un discurs estructurat, intel·ligible a l’oïda; un que jo entengui, comprengui, assimili. Perquè no hi ha comunicació efectiva sense un emissor coherent ni un receptor amatent, i tot es complica quan un i l’altre és el mateix.

Aquest silenci que busco no és antònim de brogit, ni de música, ni de crits. Perquè sovint friso per cantar, per cridar, per fer fressa. Potser només per demostrar-me (demostrar-te?) que encara hi sóc, que el meu silenci no és de mort sinó, potser i fins i tot, d’amor.

dia 16

Anuncis

Un pensament sobre “Personal, sense expectatives ni contemplacions. Dia 16.

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s