PAPIROFLÈXIA

En Grau Grigio era un home de mitjana edat, ni alt ni baix, ni prim ni gras, ni lleig ni ben plantat. A l’apartat de professió dels formularis sempre marcava la casella de funcionari, tot i que no fos ben bé així. Vivia en un bloc de pisos d’un suburbi urbà on s’arribava travessant una riera plena a vessar d’olors nauseabundes. De dimarts a diumenge vestia únicament l’uniforme gris, amb els mitjons blau marí i els calçotets eslip blancs. L’armari de l’habitació d’en Grau Grigio només contenia quatre penjadors, dos destinats a l’uniforme d’hivern i d’estiu i dos més destinats a la roba de temporada per als dilluns. Al costat, dues lleixes on hi dipositava amb molta cura set samarretes imperi, set calçotets eslip blancs i set parells de mitjons blau marí. Els dilluns lliurava i es posava els pantalons i el jersei del tercer penjador. Hauria pogut triar un altre color per a la roba interior, però no tenia ganes de trencar l’ordre i l’harmonia dins l’armari. En Grau es llevava cada dia a tres quarts de sis per dutxar-se, afaitar-se, esmorzar i sortir per la porta exactament a les sis i vint-i-dos minuts. Sabia que aleshores arribava a les sis trenta-u a l’andana del metro, a les sis cinquanta-quatre a l’estació de destí i a les set podia entrar per la porta de l’edifici general; ho tenia tot calculat. Un matí es va tallar afaitant-se i va reconèixer de seguida que havia estat per l’angoixa de llevar-se tres minuts tard. Es va jurar que mai més no tornaria a passar. Quan en Grigio marxava per la porta cap a la feina els mobles cruixien, les canonades espetegaven i la cisterna es tancava. Tot quedava quiet per uns instants. El paper pintat de les parets del fosc passadís estava farcit de flors de llis capiculades d’un magenta pàl·lid, tot i que en un altre temps havien estat d’un vermell intens. Al bany, uns crisantems taronges serpentejaven a mitja alçada de l’alicatat, compartint moviment serpentejant amb unes fulles verdes dentades. A n’en Grau no li importava gens el color de les flors o les fulles del bany, era discromatòpsic i no distingia el taronja del verd ni el rosa del gris. Aquella era una raó més per mantenir una feina uniformada i els dilluns monocroms. O això creia ell.

La Roser Arcobaleno era una dona jove, prima i inquieta com un saltamartí. Tenia els cabells llisos i negres, duia un pentinat afrancesat, amb un serrell ben curt i escairat, emmarcant un nas que recordava els seus orígens jueus. A l’apartat de professió de les enquestes quasi sempre havia de marcar la casella d’aturada. Vivia en un pis al replà de sobre d’en Grau Grigio, en aquell suburbi urbà que ella entenia com els afores tranquils d’una sorollosa ciutat, i on hi arribava fent la volta pel barri veí per estalviar-se travessar la riera, tot i trigar vint minuts més. Durant les festes de Nadal treballava embolicant regals en uns grans magatzems. A la primavera, quan l’alçada del curs obligava a les oficials a agafar la baixa per depressió, estrès o desajusts gastrointestinals, feia d’educadora substituta. Es passava l’estiu en torn de cap de setmana en una guingueta de platja de la ciutat. Durant la tardor aprofitava els cursos ocupacionals que oferia l’estat per als aturats. En els darrers anys n’havia fet un d’ofimàtica, de joieria creativa, de criador de cavalls i un altre de relacions comercials internacionals. Era inquieta, curiosa i tastaolletes. L’armari del pis de la Roser estava ple de roba de segona mà, texans recuperats d’alguna amistat i peces de mil colors, que ella combinava amb alegria. La majoria dels mitjons estaven desparellats, però ella els combinava amb gràcia. Netejava un cop per setmana el pis d’en Grigio. Un parell d’hores més tard que ell sortís per la porta, ella hi entrava amb els ulls encara plens de son, els seus drapots i la ràdio portàtil.

La primera vegada que la Roser i en Grau es van trobar va ser a mitja escala, al replà del tercer pis, ella de pujada, carregada de bosses de roba i fruita dolça del mercat, ell de baixada, de camí a la botiga de congelats de la cantonada. Ella se’l mirà alegrement. Ell tan sols uns instants, abans d’apartar la mirada fugissera cap a l’escala. En aquell moment ella va saber de quin peu calçava. Un home aparentment trist, sol, pansit. Però estant atenta, podia veure al teló de fons dels seus ulls fagedes, rierols i fades. I ella, que frisava per aconseguir que la gent del seu voltant s’alliberés dels seus lligams obscurs, va observar i va començar a crear la seva fantasia sobre en Grau.

La mare d’en Grau Grigio havia estat sempre una dona melancòlica. Nascuda al nord d’Itàlia, vora d’Àustria, va tenir el seu fill com el fruit d’un desengany amorós amb final dramàtic i abandonament inclòs. Quan en Grau va néixer, la mare va haver de donar-li un nom. Sabia el significat de Grau en alemany i sabia el significat de Grigio en italià. El seu cor nostàlgic, trist i decebut, només podia batejar el seu fill amb el nom de Gris Gris. Per a ella era un nadó gris amb un pijama blau cel.

Els pares de la Roser eren una parell de bohemis amants de l’amor lliure que l’agost del 69, durant la seva estada a Woodstock, havien decidit posar nom a la panxota de la mare: Arcobaleno, nom de l’arc de Sant Martí en italià, símbol per excel·lència dels homosexuals i de la revolució de l’època. El nom de Roser havia estat introduït com a nom propi per ella mateixa setze anys més tard, amb la intenció de passar desapercebuda durant una especialment delicada etapa de construcció d’identitat.

Un dilluns al matí en Grau va sortir de casa cap a les deu, amb els pantalons de pana marró i el jersei de coll alt negre. Era el seu dia setmanal de festa, i duia la llista de la compra per a tota la setmana. Va anar fins el mercat per l’avinguda, girant pel segon carrer a la dreta i pel tercer a l’esquerra, com sempre. Es dirigí a la carnisseria de tota la vida i va demanar un rodó per fer-lo rostit al forn. Tenia ganes de cuinar i el que sobrés ho congelaria en porcions per endur-s’ho a la feina. Uns tomàquets, unes cebes de Figueres, uns alls tendres, un parell de porros i unes quantes patates van acabar d’omplir el cistell. Tornant cap a casa, va passar pel celler i es va regalar una ampolleta de vi negre de l’Empordà.

Mentrestant, la Roser havia decidit canviar el dia de neteja del pis sense caure en que era dilluns i dia festiu per a en Grigio. Mentre en Grau revisava amb ulls grisos la parada de fruita i verdura, la Roser repassava amb ulls d’esquirol l’armari monocrom. Havia arribat el moment d’entrar en acció, aquell home necessitava una mica d’alegria i llibertat. Va obrir la seva bossa de mà i en va treure uns calçotets de colors, res d’estrafolari, la mateixa mida i model dels de l’armari, però uns granats, els altres color verd oliva, uns de negres i uns gris marengo. Era un primer pas. Va deixar-los al costat de la filera d’eslips blancs, no volia que en Grau sentís rebutjada la seva manera de ser, però sí que calia que obrís mires. I mentre esterrejava el menjador, va deixar la torreta de farigola a l’ampit de la finestra de la cuina.

En sentir les claus al pany els pèls del clatell de la Roser es van ben eriçar. En Grau va entrar i, en sentir l’olor de net i de farigola, es va quedar aturat amb la porta i la boca obertes.

Es van anar a trobar a mig passadís amb mirada inquisitiva. Ella, en veure’l vestit de carrer, el va trobar extremadament interessant. Ell, en veure-la esperrucada i amb el pal de fregar a la mà, la va trobar exquisidament quotidiana i enèrgica. Es confirmà l’atracció dels pols oposats i durant uns segons es van conèixer amb els ulls. Quan l’escalfor de galtes d’en Grau el va fer començar a suar i retornar a la racionalitat, les pessigolles a l’estómac de la Roser li van recordar que ella era només la noia de la neteja.

Aquella nit ell es va somiar caminant per un rierol, amb els pantalons arremangats i la camisa descordada. Ella es va somiar alliberant ocells engabiats, batent finestres amb torretes d’espígol.

Durant les tres setmanes següents la Roser no hi va tornar en dilluns. Cada setmana agafava el bitllet de sobre la tauleta de la cuina, sota el fruiter que l’aixafava sense consideració, i marxava tancant la porta amb clau. Però no se’l podia treure del cap. Quan hi pensava les papallones de l’estómac tornaven a lluitar per sortir. Quan baixava les escombraries al vespre, saltant els esglaons de dos en dos i passant per davant la porta d’en Grigio, se l’imaginava guaitant-la darrera l’espiell, a les fosques.

En Grau es resistia als pensaments obsessius vers la Roser. Havia trobat els calçotets a l’armari i s’havia enrojolat entre la indignació i el pudor. Tot ell es convertia en contradicció quan hi pensava. Les següents tres setmanes ella no havia vingut en dilluns i ell s’havia passat els tres dies de festa vagant per la ciutat fins ben entrat el migdia, només per no trobar-se-la altre cop. Tot i així, en arribar a casa se sentia decebut en descobrir les molles de pa al terra de la cuina. Als vespres, quan la sentia baixar les escales saltant com un cavallot amb la brossa a la mà, la guaitava darrera l’espiell, a les fosques. En Grau no entenia perquè aquella noieta s’havia instal·lat en una butaca dins el seu cap i s’hi passejava contínuament en batí tafanejant els seus pensaments i destorbant la seva estimada rutina.

L’inici de la primavera va despertar l’agosarament de tots dos. La Roser va armar-se de valor i va tornar a netejar el pis un dilluns. Quan en Grau va arribar de mercat es trobà un petit ram de flors sobre la taula del menjador i un ocellet de paper, que va deixar sobre la tauleta de nit, divertit. Una setmana després ell li deixà sobre els cèntims una nota:

«Aquesta setmana començo l’horari d’estiu i l’horari s’allargarà. Podria passar pel pis un parell de dies per setmana fins a l’octubre?»

En bolígraf vermell, contenta, ella hi escrigué:

«Amb molt de gust. Roser»

Tres mesos després de la primera trobada fortuïta, després d’algunes notes més i dues mostres de papiroflèxia setmanal repartides per la casa —que en Grau alineava disciplinadament sobre la tauleta de nit després de buscar-les amb impaciència—, quan la calor a les nits obligava a patir insomni amb les finestres obertes, van quedar per fer un cafè. Es van trobar a l’orxateria del carrer gran un dilluns a les set i la Roser va poder deixar anar aquella llengua nerviosa mentre ell se la mirava fixament quan estava despistada o remenava amb la palleta el granissat de llimona. Però ella el veia, sense mirar, com l’observava.

Les trobades es van repetir durant setmanes i el comportament d’en Grau es perpetuava. La Roser podia llegir els seus pensaments i cada dia ho veia més clar. Ella també volia acaronar-li el clatell, fent passar els dits pels seus cabells. Volia caminar al seu costat i besar-li el coll quan menys s’ho esperés, seure junts al banc de la plaça i parlar sobre literatura i cinema durant vesprades enteres. I ell cada dia s’anava mostrant una mica més tal i com era, lentament. Al costat de la Roser en Grau no se sentia jutjat ni recriminat per ser un home gris. Podia mostrar-se real i sincer, podia respirar sense amagar panxa i anava guanyant color. I a la Roser això li agradava.

Finalment, a finals d’estiu, arribà el primer petó. Com dos adolescents es van besar repenjats a la paret del replà d’en Grau un dilluns de setembre i durant cadascun dels dilluns dels trenta anys següents. Trenta anys de dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabtes i diumenges besats, acaronats, estimats, respectats, compartits i plens de color.

El dia que la Roser i en Grau van escoltar la sentència de mort del doctor, ella estirada al llit de l’hospital amb els ulls rodons, ell de peu al seu costat, prement-li la mà, en Grigio va recuperar d’algun racó del seu interior, bufant sobre la tapa —trenta anys fan molta pols—, el seus estris de supervivència emocional. Es va col·locar la màscara grisa i el posat ferm.

Un dilluns de desembre en Grau deia adéu als seus fills des de la porta. Havien estat tota la tarda amb ell, fent-li companyia després de l’enterrament. Quan va tancar la porta va jaure al sofà i va plorar totes les llàgrimes que guardava. Es va endormiscar. Es despertà a la matinada, algú el cridava. Va anar cap al seu armari i només hi trobà roba, roba de colors. S’havia jubilat feia deu anys i ja no hi havia cap uniforme. Tots els calçotets eren diferents els uns dels altres. No hi havia ni una sola camisa negra. Alguns dels mitjons eren de ratlles i tots havien fet boletes. Va omplir la banyera i quan agafà les tovalloles de l’armari caigueren un munt de figuretes de paper. Va somriure recordant el primer ocellet col·leccionat. Però ara tot era buit, la casa, el llit, la banyera, la cuina, ell.

Es van trobar aquella mateixa nit, passejant per un rierol amb els pantalons arremangats, les camises descordades i el cor tranquil.

papiroflexia

Anuncis

2 pensaments sobre “PAPIROFLÈXIA

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s