VIGIA DE L’ABISME

Aquest conte és inèdit. Crec que només li he deixat llegir a una persona, i tinc dubtes de si ho va acabar fent. 

Dos vespres a la setmana feia aquella carretera. L’anava de dia, just quan el sol s’amagava rere el massís, tenyint el cel rogenc i els núvols de cotó de sucre, fent volar els estornells dansaires en grup cap als arbres frondosos de les places. La tornava de nit, quan el cel encara no s’havia acabat de vestir d’estels, just quan la lluna coronava el perfil de les muntanyes. Anava i tornava, dos dies a la setmana, per aquella vall ampla, plena de petits campanars que marcaven els reductes de la població nadiua. D’anada gaudia del paisatge, de tornada patia l’asfalt, el passava veloç, intentant levitar sobre les rodes, entre les pors que s’amagaven als camps de blat.

Només en la foscor es fixava en aquells recs profunds i propers que passaven rabents al seu costat. Els mirava de reüll i sabia que un petit moviment de volant el duria contra els pollancres que fitaven els camps. Els deixava enrere, esporuguit, resant perquè cap guineu no travessés, famolenca, la carretera. No hauria sabut què triar.

El dubte va aparèixer de forma puntual, inicialment, un vespre en què es mirava de reüll la persistent cursa de recs; un dia que se sentia valent i encarava les profunditats, tot i fer-se-li abismals, de les seves pors. Pensaments contradictoris li ballaven pel cap. Temia aquells estrets canals, però alhora s’hi sentia atret, semblaven cridar-lo amb impertinent insistència.

«Què passaria si m’hi deixés caure? Noranta quilòmetres per hora estavellats, despenyats, esventrellats en un perfil d’asfalt, estampats contra un trist pollancre. Sobreviuria? Quedaria tetraplègic? Què seria de la meva vida aleshores?».

Se sentia un vigia de l’abisme, una ànima atrapada en un cos i en una vida que no li pertocaven, una vida massa feliç, massa perfecta, massa treballada per ser merescuda.

Un parell de cops per setmana feia la mateixa carretera. L’anava de dia i la tornava de nit. L’anava despert, feliç, conscient, real. La tornava exaltat, viu, dispers, confús. Fins que va deixar de fer-la.

Canviant de ruta, voltava per la carretera veïna, la feia dos cops per setmana, deu quilòmetres més llarga. En aquell nou camí els recs quedaven més distants, els intuïa uns metres enllà, colgats per la vegetació dels rodals. Ja no veia el sol ponent-se rere el massís, el dia s’allargava i la tornada la feia quan el dia tot just s’havia apagat, quan encara el cel es tenyia de gris blavenc, quan la lluna lluïa discreta. El nou camí enllaçava amb la segona via que el duria, d’anada, al seu destí. De tornada, la deixaria enrere. Per incorporar-s’hi havia de fer un stop delicat. Havia vist topades mortals en aquella cruïlla, però era un perill menys temptador que els recs. Temia aquell stop. Dubtava, sovint, en quan posar primera i llençar-s’hi. En aquells moments enyorava la carretera dels recs, més controlables i menys incerts. Tot i així mirava d’enfrontar-lo amb plena consciència, de fet era de dia i no hi havia recs. Després de dotze setmanes d’angoixa, quan el dia s’escurçava, va tornar a canviar de ruta.

Dos vespres a la setmana feia aquella carretera. L’anava de dia, just quan el sol s’amagava rere el massís, tenyint el cel rogenc i els núvols de cotó de sucre, fent volar els estornells dansaires en grup cap als arbres frondosos de les places. La tornava de nit, quan el cel encara no s’havia acabat de vestir d’estels, just quan la lluna coronava el perfil de les muntanyes. S’alegrava d’haver tornat a la carretera dels recs.

I uns vespres més tard la curiositat va tornar, els estrets canals el tornaven a cridar.

«Què passaria si m’hi deixés caure? Saltaria l’airbag, salvaria la vida? I la medul·la?».

Les seves pors s’agitaven en forma de canyís entre els terrossos fulgurants, convertint-se en hams que el volien prendre. Uns metres més enllà va veure un grup d’arbres que limitava el camp, decantats entre el verd i l’asfalt. Va mirar el velocímetre, vuitanta-cinc quilòmetres per hora, només cinc més. Va pitjar l’accelerador, va tancar els ulls i va girar el volant.

Un ram de flors de tela descolorida abraça ara un pollancre solitari a la carretera dels recs. Per les víctimes de l’accident, pel conductor i pels vint passatgers.

vigies de labisme

Advertisements

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s