Enyorada Sònia

carta

 Enyorada Sònia,

Han canviat moltes coses, des que vas marxar. Sempre penso que el dia que tornis —perquè tornaràs, oi?— necessitarem una setmana d’infusions i bunyols per poder-nos posar al dia de totes les misèries, alegries i miracles que s’estan donant a Sant Pau mentre tu no hi ets.

Recordes la Francesca, aquella noia que van agafar a la fleca de can Sisó? Sí, dona, aquella mig italiana, d’ulls foscos i cabells lluents. Semblava que havien fet bon fitxatge, amb aquella. Les dones del poble al principi l’envejaven perquè els homes li anaven al darrere, amb aquelles mamelles tan ben posades i aquells escots tan… alegres. Però un dia la senyora Caterina, a plaça, mentre la feia petar amb les bessones de can Xiquet, va dir: «Guaita doncs a mi, la Francesca aquesta, em va la mar de bé, la veritat. N’estic encantada!»

Es veu que des que la noia era a la fleca, en Josep es llevava ben d’hora al matí per anar a buscar el pa, i sempre li portava alguna delícia extra (ell que sempre ha estat tan garrepa, sembla mentida, oi?); un tallet de coca de sucre, un parell de magdalenes o uns carquinyolis d’aquells tan bons que fa la Siseta. Deia la senyora Caterina que quan el sentia marxar ella ja es llevava i tenia el temps just d’arreglar-se que ja el tenia de tornada. Apressat, es queixava aleshores de que hi havia una pila d’homes que feien cua a les set del matí, i deia que ara, amb l’edat, ja no pot menjar pa d’ahir i que com que se li estan atrofiant les glàndules de no sé on, no nota tant el gust de les coses i li estan començant a agradar més els dolços. Es veu que la senyora Caterina va haver de posar fre en aquells «un dia és un dia», perquè patia de veure’s d’enterrament en un parell d’anys. I mentre ella anava explicant això a plaça, va aparèixer la Felipa per corroborar l’alegria i va dir que sí, que a ella li passava el mateix. Perquè es veu que després d’esmorzar tots els homes jubilats es trobaven als bancs de la plaça per fumar caliquenyos i anar guaitant la Francesca aquesta dels pits grossos. Així que totes les dones vam acabar per decidir que la italiana era un gran fitxatge, sí, perquè teníem totes les àvies del poble ben tranquil·les gran part del dia, sense sentir arrossegar peus en sabatilles pels passadissos i ben contentes algun vespre, quan els homes les buscaven. Pots comptar què devien fer, però com molt bé diuen els castellans, «¡A la vejez, viruelas!»

Ara estic pensant que potser no la vas arribar a conèixer, la Francesca, perquè la van agafar l’estiu passat i tu vas marxar al mes de maig. Així que potser no vàreu coincidir… Tant se val. El que et deia. Resulta que l’escàndol va venir quan la Francesca va quedar prenyada. Es veu que ella cada matí es cenyia una faixa ben tibant perquè no se li notés, però un dia d’aquells que va fer tanta calor —És tan enganxifosa allà on ets tu? Perquè aquí aquest any es insuportable, jo crec que mai no n’ha fet tanta, horrorós!—, doncs un d’aquells dies que no es pot ni respirar, en tornar a obrir la fleca allà als volts de les cinc, aixecant la persiana, es va començar a mig marejar, a fer tentines i la senyora Rosa, que viu a l’altra banda de la plaça, no va ser a temps d’arribar-hi que la noia ja s’havia desplomat. La Rosa va començar a cridar com una beneita, sevillana de mena que és, i demanava per un metge, un metge, una ambulància i tota la pesca. Amb el xivarri es veu que va baixar en Tomàs, el veterinari, i va fer apartar la munió de gent que s’hi apilotava i va dir deixeu-la respirar, aquesta noia necessita respirar! Li va descordar la brusa i aleshores va ser quan van veure el faixat i no va caler dir res més que tothom ja ho va entendre. Ja pots imaginar-te quin daltabaix, perquè com molt bé saps no hi ha home solter al poble, així que totes van començar a patir uns atacs de gelosia que n’hi havia per llogar-hi cadires. Primer només van ser les joves, però després les dones grans van començar a dubtar i la pilota cada vegada es va anar fent més grossa i els nervis cada vegada enrampaven més.

Així que tot just acabat el dinar de Festa Major, quan tothom havia begut una mica més del compte i mentre la Francesca jeia tota eixarrancada a l’ombra de les moreres, les dones es van conxorxar i van anar directes, totes trenta-cinc, a demanar-li comptes a la italiana. Aleshores, i de l’ensurt de ser despertada de la capcinada d’aquella manera tan violenta, la noia va trencar aigües. I tot i que ella es va començar a posar nerviosa i a demanar un cotxe cap a l’hospital, les dones van fer pinya i van dir que d’allà no es movia ni déu fins que no confessés quin dels santpauencs era el pare de la criatura. Va anar d’un pèl que no el perd perquè va arribar ben justa a la clínica i el petit duia dues voltes de cordó. A mesura que passava l’estona i les contraccions creixien la Francesca feia una cara més compromesa, pobra noia. T’ho dic jo, que era l’única que li agafava la mà i li anava xopant el front amb draps d’aigua freda. I finalment ho va confessar tot. Sembla que va ser durant el dia del Roser, després de la missa que es va fer sota l’arbre d’on es va penjar en Marcel·lí, te’n recordes? Tampoc no ho deus saber, però un dia de la tardor passada va començar a ploure fi, fi, però sense parar, persistent. Va estar plovent vint-i-dos dies seguits i l’aigua va anar filtrant com un paper de vidre, desgranant la terra de sota l’arbre. Ara ha quedat literalment penjat de dues roques. Els petits del poble li han començat a dir l’arbre equilibrista. Xalen de valent jugant-hi a sota i fent-hi cabanes, li fan pessigolles a les arrels. A mi em fa patir que qualsevol dia d’aquests no aguanti més i es desplomi sobre algun distret. Doncs el dia del Roser la missa es va fer allà, perquè sembla ben bé un miracle que aquella mola d’arbre s’aguanti dret i queda com molt del teatre, fa una mena de cova on només faltava que hi aparegués la mare de Déu gronxant-se dels branquillons.

Així que aquest mes hem estrenat capellà. Es veu bon noi, diu que ve de l’Uruguai (o potser era de l’Equador?).

Anuncis

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s