Estimada Teresa (o una possible continuació d'”Enyorada Sònia”)

Estimada Teresa,

Aquí les coses no són com esperava. Sembla que em vaig precipitar acceptant aquella prometedora feina de secretària. Aquest poble és insofrible i el meu cap un porc irresistible.

El primer dia, només baixar de l’autobús que m’havia dut durant cinc hores des de l’aeroport fins en aquest antre infecte d’urbanització, ja vaig veure que les coses no serien gens senzilles. De fet ja ho vaig mig intuir durant el trajecte; a mesura que ens allunyàvem de la capital, els passatgers que pujaven i baixaven de l’autocar eren cada vegada menys guapos, menys nets i, sobretot, més desdentats. En arribar al que volia ser una estació d’autobusos (una marquesina rovellada, amb la pintura espellofada, i una taca amb olor de pixats reconcentrats sota el seient d’espera), vaig començar a resar perquè tot allò només fos un malentès i que quan arribés a l’adreça del paper em trobés un bar pollós, des d’on poder trucar al número de contacte que em diria, entre esgarrifat i rioler, que agafés un taxi de tornada cap al nord, que havia confós un suburbi amb la ciutat real. Però les meves oracions no van resultar. Darrere la parada hi havia un banc carregat d’homes a qui no m’hauria atansat ni de conya si no haguessin estat els únics éssers vivents que s’intuïen en tota la plaça. Queia el sol a plom i aquella colla d’energúmens regentaven l’únic reducte d’ombra ventilat de tot el poble. Tot i això, la fortor que desprenien m’arribava d’unes quantes passes enllà. Pensant encara en l’alleujament que sentiria quan descobrís que tot allò era només un malson nascut d’una estúpida confusió, vaig encaminar-m’hi intentant mostrar-me segura i valenta. Els vaig ensenyar el paper amb l’adreça i un d’ells es va incorporar i em va anar voltant, mirant-me de dalt a baix, fins a quedar-se dret a la meva esquena. Vaig passar molta por. El que havia agafat el paper em mirava, assegut al mig del banc, amb un posat sorneguer. Crec que feia massa calor per fer gaire res i allò va ser el que em va salvar de ser grapejada. El capo va alçar la mà a tocar el seu nas i va assenyalar un carrer estret, flanquejat per blocs de pisos blancs, amb les finestres plenes d’estenedors. Vaig endinsar-me entre l’olor de suavitzant i allò em va reconfortar mínimament. Però de seguida vaig veure els caps de les dones que treien el serrell per espiar-me. Vaig imaginar que enfilaven la punta del nas per flairar-me i com despenjaven els telèfons per compartir impressions.

L’adreça era la correcta. Passades les bugades perfumades, el carrer s’eixamplava una mica i en una de les poques cases reformades que havia vist fins aleshores hi havia un home en un balcó, flanquejat per tots costats per torretes plenes de geranis vermells. Era madur i guapot, i tenia un d’aquells somriures que ja saps que em perden. Ell ha estat el metge del poble durant un munt d’anys i ara, un cop vidu, necessita algú per fer-li companyia, de secretària i ajudant, una noia amb idiomes i auxiliar d’infermeria. I aquesta, vaig pensar, era jo.

Però el meu desitjat doctor té la paella pel mànec. És intel·ligent i sap jugar sense arriscar-se, em fa rodar el cap quan veu que en desconfio i domina a la perfecció l’art de la manipulació; em té completament atrapada.

Per acabar-ho d’adobar, ser immigrant en aquest poble és terrible. Els homes sembla que no hagin vist una dona en sa punyetera vida, només els falta que els regalimin les baves comissures avall. I les dones de la meva edat em miren de reüll i sé que em critiquen, menjades per una enveja que no entenc, «Mi-te-la, l’espanyola», les sento remugar. Només les àvies, que ja no els queda gelosia per gastar, em donen conversa quan me les trobo a la botiga.

És per això, Teresa, que quan em preguntes si tornaré —i tu no saps quines ganes tinc de fer-ho— t’he de dir que no ho sé.

Només de pensar d’encarar-me als comentaris de les senyores maries de Sant Pau m’agafen uns ofecs, unes angoixes i unes suors que no puc. «Si ja t’ho deia jo», «Si és que no se t’hi havia perdut res, a Itàlia», «I què, et tocava, el senyor metge?». És que ja les veig amb aquelles cares de desig amagat, de luxúria reprimida, de pensaments recargolats. Després tinc malsons. No, Teresa, que no puc tornar, no.

estimada

Anuncis

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s