El lampista

Disculpi’m, em podria repetir la pregunta? És que estava pensant en altres coses i no estava al cas… Ah, sí, el lampista.

Miri, tot va començar quan vam arribar a la nova casa. Ens hi vam acabar traslladant perquè la mare del meu marit és molt gran —i molt possessiva, també s’ha de dir— i ell deia que se sentia culpable d’estar tan lluny i de visitar-la tan poc, que qualsevol dia se li moriria i que ell tenia la necessitat d’estar al seu costat. I com que jo estava una mica fins al monyo d’haver de fer dos-cents quilòmetres cada quinze dies per dur-li els ous dels pebrots (que és del morro fi, la senyora, i només vol ous de pagès), i aprofitant que jo m’havia quedat sense feina i que ell treballa des de casa, vam començar buscant un apartament per passar-hi els caps de setmana i vam acabar deixant el pis de la ciutat i instal·lant-nos definitivament a la casa del mar, perquè preu per preu, a mi m’agrada tenir jardí, tot i que sempre el tingui fet un fàstic.

El què? Ah, sí, el lampista.

Els primers dies vam tenir una feinada de por traient mobles d’apartament d’estiu i fent trasllat. No cal viure com a estiuejant tot l’any si t’hi has d’acabar menjant aquells tètrics hiverns, no? Doncs això. En aquell moment jo ja vaig començar a sospitar que el ritme de treball i les ganes de fer són molt diferents als pobles que a la ciutat i efectivament, la primera setmana ja vam tenir maldecaps amb el pintor.

Com? Sí, sí, després ja li’n donaré la targeta, però no li recomano gens ni mica.

Doncs el que li deia, volíem tenir la casa pintada de seguida perquè al treure els mobles del menjador, rònecs a matar i siliconats a la paret (no entenc aquesta afició delirant per la silicona, ni que fos un poble de terratrèmols) va sortir una de porqueria que allò no ho arreglava jo soleta amb el corró i la brotxa, no… Així que ens corria pressa, però dues setmanes va trigar només a presentar-nos un pressupost! Una cosa caríssima, tot s’ha de dir, que vam acabar acceptant perquè al poble deien que aquest era tan i tan bo i que venia amb un equip de vuit homes i que en un dia, tan petita que tenim la casa, ens ho tindrien tot fet. Però és clar que això era el que deien els veïns, que feia al menys cinc anys que no repintaven la casa i no el que deia el pintor, que quan li vam acceptar el pressupost va venir al cap de tres setmanes i va deixar un paio sol pencant quasi una setmana. Va ser en aquells dies d’estiu, de finestres obertes i de cerveses a mitja tarda, quan el bon home que ens pintava la llar amb tota la parsimònia del món ens va explicar que la crisi havia fet estralls, que l’amo havia hagut d’acomiadar tanta gent i que ara les coses ja no eren com abans. Però bé, finalment el pintor va acabar, nosaltres de redecorar i tot semblava anar com la seda; venia el bon temps, teníem el passeig marítim a tocar i de seguida em vaig posar ben morena. Tot ideal.

Però aleshores un dia arribo de la platja, plena de crema i amb aquella sorra tan molesta entre els dits dels peus, em fico a la dutxa i allò comença a omplir-se d’aigua que no drena. El desguàs estava embossat i no podia ser dels meus pèls perquè no feia pas tant que hi vivíem. Imagini’s quin fàstic pensar en l’origen dels pèls que estaven impedint que la meva banyera desaigüés! Va ser realment molt traumàtic. Vaig sortir de la banyera com vaig poder, em vaig rentar els peus al bidet, em vaig posar uns bons guants i, mirant només l’imprescindible, vaig començar a manxar amb el desembussador. I no, no n’hi va haver prou. És més, encara va ser pitjor. D’allà sortien pèls recargolats, manyocs de cabells, grumolls sospitosos, sucs pudents,… Bé, no li’n dono més detalls que encara li agafaran fàstics. Per tant, l’única solució era trucar al lampista. Però, ai las! Resulta que els lampistes de costa a l’estiu tenen molta feina. En tenen tanta que em vaig haver d’apuntar al gimnàs en ple mes d’agost per poder-me dutxar. Una setmana de tres telefonades diàries em va costar que vingués! Fins i tot vaig haver de posar-me allò de número secret al mòbil i anar trucant des dels telèfons dels amics, perquè si no el lampista no me l’agafava.

Com podrà comprendre, quan per fi va arribar, jo l’esperava amb il·lusió, esperança i un punt de desesperació.

El primer dia va ser molt amable, se’m va disculpar unes vint vegades i ens va cobrar les hores en negre per estalviar-nos l’IVA —ai, em sembla que això no l’hi hauria d’haver dit—. Per arreglar-ho hi va tirar un pot de desembussador Força3, sap, aquell que anuncien a la tele? Ja li dic jo que per desfer altres coses va de conya, però per desfer embulls profunds, no n’hi ha prou. Però aquell dia amb un pot ja va estar. Al vespre, després d’una bona netejada amb lleixiu, fins i tot m’hi vaig banyar com una reina, i tota l’aigua va marxar en un tres i no res, i sense gota de rebuf!

Durant un parell de setmanes allò va ser la glòria. Cada matí esmorzava a la terrassa, deixava el dinar preparat, baixava cap a la platja; dos cops per setmana em concedia un aperitiu (un dia d’escopinyes i l’altre d’olives farcides, tots dos vermut), pujava tot xino-xano, amb aquella pamela enorme que vaig comprar l’estiu passat a Cadaqués, i em dutxava abans de dinar. Fins i tot la nostra vida sexual matrimonial va remuntar. M’havia començat a cuidar de debò. Em feia la pedicura cada setmana i de tan remenar-me els peus se’m va obrir no sé quin punt d’energia i un vespre que ens estàvem al sofà amb mon senyor marit, ell em va veure el granat de les ungles i em va dir:

— Caram, quin color!

I jo vaig perdre el nord, em va agafar una mena de pressa terrible, com aquella de quan tens trenta anys, i vam descobrir plegats l’erotisme del dit gros. Cada dia! Cada dia fèiem l’amor com uns animals, al sofà, al llit, sobre el marbre de la cuina, … A la dutxa! Vam viure una segona passió i, cregui’m, que falta ens feia.

Que això no té res a veure amb el lampista? L’estic posant en antecedents, que no ho veu?

Passats uns dies, però, la tragèdia es va desfermar a casa. No, no sóc pas d’origen napolità, perquè ho diu? La dutxa es va tornar a embussar, just després d’un coit llarg i especialment líquid. I fins que no vaig tenir tot el cap untat de mascareta protectora i el cos ben ensabonat, allò no va fer tap, i no vaig ser a temps d’adonar-me’n que l’aigua ja m’arribava als turmells. Just abans la reixeta va vibrar per un parell de rots estranys i van aparèixer restes putrefactes que van quedar surant entre els meus peuets sexuats d’ungles perfectes. Cregui’m si li dic que per poc no em desmaio. Vaig esbandir-me com vaig poder perquè eren quarts de tres de la matinada i evidentment el gimnàs era tancat i tampoc no eren hores d’anar trucant a les portes dels veïns demanant asil amb el cap regalimant suavitzant. La meva única esperança era el bidet, tenia el desinfectant preparat i tot. Però el bidet també havia començat a rebufar i no vaig gosar de seure sobre el marbre de la cuina i ficar els peus a l’aigüera, què vol que li digui, que allà després hi netegem l’enciam. Així que vaig sortir a la terrassa i vaig buidar l’última ampolla de litre i mig d’aigua que teníem per casa sobre els meus peus avergonyits, insultats i humiliats. No cal dir que aquella nit no vaig poder dormir. I la següent tampoc, perquè vaig començar a patir una coïssor entre els dits que em va fer anar de pet fins al CAP, on em van diagnosticar fongs. Des de la mateixa porta de la farmàcia vaig trucar al lampista. El devia agafar per sorpresa o potser ja esperava la meva trucada, vagi vostè a saber, el cas és que va respondre de seguida. I va dir que allò segurament era un problema de tot el sistema de desguàs, que ja l’hi havia mig semblat la primera vegada, que seria una obra complexa i que, tot i que anava molt enfeinat, abans que acabés la setmana es comprometia a passar per casa i mirar-s’ho. I érem a dimarts, em sent? Dimarts! Per culpa seva se m’havia desmuntat mitja vida.

Quan vaig arribar a casa li vaig explicar tot al meu marit. I ell, fent-ne broma, em va dir:

— Quan vingui, jo l’agafo i tu el pegues, d’acord?

Però allò no em va fer riure, més aviat em va donar una via d’escapament a la meva ràbia continguda. I no, no va venir abans d’acabar la setmana. Vaig poder acabar tot el tractament dels fongs i el senyor lampista encara no havia aparegut. Es van acabar els aperitius, la platja, la pamela enorme de Cadaqués. Els dies es van tornar grisos, jo només podia mirar-me la dutxa amb nostàlgia, asseguda a la tassa, cada matí. El meu bon home se m’insinuava i jo mirava de fer-li entendre que hi tenia fongs, als peus, i que la meva vida sexual havia deixat de tenir sentit. Però ell no ho acabava d’entendre i deixava la conversa per estèril, amb una mirada de resignació als ulls que feia que jo només em volgués morir per la pèrdua.

Vaig començar a cavil·lar la manera de no parar boja. I l’única cosa que se m’acudia era que volia matar el lampista perquè pagués amb la seva vida la meva, que me l’havien ben desgraciat, aquell home i la seva incompetència.

Quan va venir carregat d’eines per arreglar-me l’embús ja era ben entrat setembre. Em passava força dies sola perquè el meu marit havia començat a lligar reunions comercials. Imagini’s com em sentia, havia tingut la felicitat a tocar i l’havia perduda per la ineptitud d’un professional de les canonades. S’hi va posar de seguida, això sí, a repicar la banyera. Es devia estar fregant les mans pensant en la paga extra d’estiu que aconseguiria amb el meu lavabo. Estic segura que fins i tot m’hi havia llençat alguna mena de silicona la primera vegada que va venir (ja li he dit que paren tots bojos, en aquest poble, per la silicona); com els mecànics de cotxes, que hi vas per canviar el filtre de l’oli i una setmana després hi has de tornar perquè comença a fallar el carburador.

Una setmana s’hi va estar, amb el pont de la diada entremig, no fos cas que se’ns estressés.

Però va arribar el dia en què va acabar. Quan va venir a dur-me la factura li vaig demanar que hi donés un cop d’ull per assegurar-se que drenava tot correctament. Ho tenia tot planejat.

Què fa? Ah, que se li ha acabat la bateria de la gravadora, faci, faci. En té una de recanvi? Veu, vostè sí que és un home previsor. Ja faríem bona parella, ja… Sí, sí, segueixo, ara ve el més interessant, perquè potser sóc una mica exagerada, però planificada i organitzada he de reconèixer que també.

Ell estava abocat a la banyera, engegant l’aigua. I el bidet estava al seu darrere, tan ben posat… Asseguda a la tassa del vàter havia vist i estudiat la seqüència perfectament. Vaig aprofitar que estava distret i li vaig col·locar el tamboret de bany just al seu darrere. Em vaig treure la part de dalt, no duia sostenidors, i li vaig dir:

— No em voldria pas desembossar la canonada, quan acabi?

L’home es va girar sorprès, va obrir uns ulls com dues taronges (perquè estic de bon veure encara, no cregui, que sempre he tingut els pits petits però ferms) i atabalat com estava, va venir cap a mi, va ensopegar amb el tamboret i va picar amb el cap al bidet. Just el que havia imaginat, un cop precís, una mort ràpida i indolora.

Ja veu que sóc bona persona, no va patir gens, el seu darrer pensament va ser ple d’il·lusió pels meus pits. No entenc perquè el meu marit, quan va arribar a casa, no se’n va alegrar. No em dirà que no sóc compassiva?

lampista

Anuncis

M'agrada que comentis

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s