Corredora de fons

Amiga, la vida no és una cursa contrarellotge. No és cap cursa per veure qui és més guapa en l’adolescència, ni qui lliga més, ni qui es desvirga abans. No és cap cursa per comprovar qui perd més quilos en menys dies en la joventut, ni tampoc per demostrar qui pot tenir més fills sense epidural o qui pot alletar durant més mesos. Ni tan sols és cap cursa per conèixer qui té més traça educant els fills o qui té més paciència per no fotre’ls un calbot quan el límit ha estat esparracat.

Oblida’t, bonica, la vida no és cap cursa per arribar a saber qui gestiona millor les emocions, qui és més equilibrada, qui té més amor per donar o qui és més espiritual, qui menja més bio, o qui manté més relacions sexuals amb el seu senyor company. La vida tampoc és una cursa per veure qui fa menys panxa, qui dissimula més els cabells blancs, les arrugues o qui té l’amant més jove.

De debò, preciosa, que la vida no és cap cursa. Deixa de córrer i d’estar pendent per si et veiem com ho fas. Que ho fas molt bé, maca.

Tranquil·la, eres la més guapa a l’insti, la que vas lligar més, la primera desvirgada. Perdies molts quilos en pocs dies, vas parir els teus quatre fills sense epidural, els vas donar teta fins poc abans de la pubertat, vas tenir molta traça educant-los i mai, mai, no els vas fotre un calbot. Ets la que millor gestiona les emocions i la que dona més amor a tort i a dret. Ets molt espiritual, acaricies amb les puntes de l’ànima el teu déu cada dia, ets tan especial… Menges de puta mare i folles amb el teu home tot sovint i (humm!) de quina manera. No fas gens de panxa, ni es noten els teus cabells blancs, quasi no fas arrugues i segur, segur, que tindràs l’amant més jove i més literat de tots, si algun dia t’ho proposes.

Ho trobes ridícul? Doncs corres per això, reina, per arribar a la ridiculesa.

Bona sort, corredora de fons.

avorriment

Anuncis

Reflexions al voltant de no fer el que no vull fer. O com m’interessa el canvi.

Cada vegada que em trobo amb algú que ha escrit sobre el càncer que patia no puc evitar llegir-me’l. No és per morbositat però tampoc per curiositat. Simplement m’agrada fer-ho, tot i que m’ompli d’una tristesa extrema i se’m trenqui el cor. Penso si no pateixo de masoquisme amb aquesta malaltia i les persones que la pateixen. La meva feina sovint em porta persones que l’estan vivint o que l’han deixat enrere (i no deixen per això de viure-la), i em deuen llegir a la cara que m’interessa el tema, perquè sempre m’ho expliquen i no crec que ho vagin dient per tot arreu. Així que en el meu dia a dia parlo d’aquest collons de càncer. I m’agrada, sobretot, escoltar o llegir sobre les emocions que experimenten aquestes persones. Ja ho he dit, que és un agradar relatiu, un agredolç estrany?

Quan les persones que l’han superat m’expliquen que els ha canviat la vida, que han après a viure el moment, a no mentir, a fer el que senten, em pregunto per què carai hauria d’esperar aquestes lliçons de vida per fer-ho jo mateixa. És que necessito una excusa? Per què no puc dir el que penso d’un munt de situacions i persones? Per què em costa tant dir que no a segons qui? Quin compromís tinc amb persones que no són res per a mi?

Si des del meu interior sé que no vull fer x i no és una qüestió de vida o mort ni una situació que afecti a les persones que estimo (és a dir, no vull passar-me la tarda a l’osteòpata amb el meu fill petit, però hi vaig perquè a ell li fa falta i perquè me l’estimo), per què no puc dir no?

Perquè no és una qüestió de pau social, d’evitació de conflictes. És més aviat alguna cosa relacionada amb la seguretat, en la necessitat d’agradar, de ser acceptada. Acceptada per qui? Si quan necessito algú de veritat només trobo aquells quatre gats que m’estimarien igual encara que fos del tot sincera.

O potser m’estimen justament perquè sempre ho he estat, amb elles, de verdadera. Si sempre fos sincera, m’estimaria més o menys gent?