Reflexions al voltant de no fer el que no vull fer. O com m’interessa el canvi.

Cada vegada que em trobo amb algú que ha escrit sobre el càncer que patia no puc evitar llegir-me’l. No és per morbositat però tampoc per curiositat. Simplement m’agrada fer-ho, tot i que m’ompli d’una tristesa extrema i se’m trenqui el cor. Penso si no pateixo de masoquisme amb aquesta malaltia i les persones que la pateixen. La meva feina sovint em porta persones que l’estan vivint o que l’han deixat enrere (i no deixen per això de viure-la), i em deuen llegir a la cara que m’interessa el tema, perquè sempre m’ho expliquen i no crec que ho vagin dient per tot arreu. Així que en el meu dia a dia parlo d’aquest collons de càncer. I m’agrada, sobretot, escoltar o llegir sobre les emocions que experimenten aquestes persones. Ja ho he dit, que és un agradar relatiu, un agredolç estrany?

Quan les persones que l’han superat m’expliquen que els ha canviat la vida, que han après a viure el moment, a no mentir, a fer el que senten, em pregunto per què carai hauria d’esperar aquestes lliçons de vida per fer-ho jo mateixa. És que necessito una excusa? Per què no puc dir el que penso d’un munt de situacions i persones? Per què em costa tant dir que no a segons qui? Quin compromís tinc amb persones que no són res per a mi?

Si des del meu interior sé que no vull fer x i no és una qüestió de vida o mort ni una situació que afecti a les persones que estimo (és a dir, no vull passar-me la tarda a l’osteòpata amb el meu fill petit, però hi vaig perquè a ell li fa falta i perquè me l’estimo), per què no puc dir no?

Perquè no és una qüestió de pau social, d’evitació de conflictes. És més aviat alguna cosa relacionada amb la seguretat, en la necessitat d’agradar, de ser acceptada. Acceptada per qui? Si quan necessito algú de veritat només trobo aquells quatre gats que m’estimarien igual encara que fos del tot sincera.

O potser m’estimen justament perquè sempre ho he estat, amb elles, de verdadera. Si sempre fos sincera, m’estimaria més o menys gent?

Matilda

La Tilda se’n feia dir perquè la seva besàvia, que era una dona dominant i malcarada, havia insistit a la seva néta que aquella petita Cruset s’havia de dir Matilda, en honor a la seva mare. Però quan la besàvia va morir i la Matilda en va fer tretze, la Matilda va decidir que ja n’hi havia prou de dur el nom de la seva rebesàvia per culpa de la tossuderia de la seva besàvia i que a partir d’aquell dia es faria dir Tilda. Al principi li va costar de decidir-se, perquè Tilda li sonava a accent castellà, però l’alternativa Mati li semblava molt xarnega i una altra cosa no, però catalana de la ceba sí que n’era.

A l’institut els havien fet estudiar les primeres democràcies de Grècia o de no se on. I aquell dia el mestre els havia volgut fer la trampa: «Quants de vosaltres sou nascuts a Barcelona?», «I de vosaltres, quants els vostres pares també ho van ser?», «I dels que quedeu –en quedaven quatre comptats–,  quants teniu els quatre avis nascuts igualment a la capital?» I na Tilda, orgullosa de tenir una sang tan i tan catalana, i tan i tan barcelonina, havia quedat sola amb la mà alçada. «Doncs tu, Matilda, has de saber que tampoc no hauries pogut votar a les eleccions democràtiques de l’Atenes del segle nosequè. Perquè ets dona».

Doncs toca’t els ous, aquella pedagogia activa de pa sucat amb oli (tan fàcil que hauria estat explicar que per votar a l’Atenes del segle nosequè havies de ser home de família barcelonina de, almenys, tercera generació) la va crispar tant, veure’s allà, amb el braç alçat i la cara d’oliva sorpresa, que va decidir, durant aquella setmana, que canviar-se el nom seria el primer pas per deixar de ser l’hereva de la seva rebesàvia i ser la Tilda Cruset i Capmany, barcelonina amb personalitat pròpia i identitat absolutament lliure de grecs.

Curiosament, na Tila també havia nascut el mateix dia que la rebesàvia Matilda, però allò no ho podia canviar. L’únic que la començava a neguitejar, ara que havia passat la quarantena, era morir-se el mateix dia que la Matilda major. Per això, cada 3 de febrer es quedava a casa, fora de perill de morir atropellada, amb el telèfon a la mà per si li venia un dolor de pit.