Un mundo de emociones

Estic escrivint uns contes sobre les emocions per a Salvat, per encàrrec de Somnins. Els il·lustra la Núria Aparicio i des de fa poques setmanes també n’escric les fitxes pedagògiques que els acompanyen, per als papes preocupats i les mames aplicades.

Aquesta col·lecció m’ha omplert el cap d’idees i el cor d’alegria. I les persones amb les qui treballo són tan excel·lents que em sento comodíssima. Talment com si escribís en sabatilles (calla, que ja ho faig!).

En fi, que és una preciositat d’experiència i una meravella de col·lecció (i no, no està malament que ho digui jo).

Us convido a que correu fins el vostre quiosc a cercar-la (un número per setmana) o que us hi subscriviu. Val molt la pena per als qui teniu petits, no tan petits, o pels qui hi treballeu. Més informació aquí.

I un petit i bonicot vídeo promocional aquí.

Salut, amor i lectura!

papa

Anuncis

Reflexions al voltant de no fer el que no vull fer. O com m’interessa el canvi.

Cada vegada que em trobo amb algú que ha escrit sobre el càncer que patia no puc evitar llegir-me’l. No és per morbositat però tampoc per curiositat. Simplement m’agrada fer-ho, tot i que m’ompli d’una tristesa extrema i se’m trenqui el cor. Penso si no pateixo de masoquisme amb aquesta malaltia i les persones que la pateixen. La meva feina sovint em porta persones que l’estan vivint o que l’han deixat enrere (i no deixen per això de viure-la), i em deuen llegir a la cara que m’interessa el tema, perquè sempre m’ho expliquen i no crec que ho vagin dient per tot arreu. Així que en el meu dia a dia parlo d’aquest collons de càncer. I m’agrada, sobretot, escoltar o llegir sobre les emocions que experimenten aquestes persones. Ja ho he dit, que és un agradar relatiu, un agredolç estrany?

Quan les persones que l’han superat m’expliquen que els ha canviat la vida, que han après a viure el moment, a no mentir, a fer el que senten, em pregunto per què carai hauria d’esperar aquestes lliçons de vida per fer-ho jo mateixa. És que necessito una excusa? Per què no puc dir el que penso d’un munt de situacions i persones? Per què em costa tant dir que no a segons qui? Quin compromís tinc amb persones que no són res per a mi?

Si des del meu interior sé que no vull fer x i no és una qüestió de vida o mort ni una situació que afecti a les persones que estimo (és a dir, no vull passar-me la tarda a l’osteòpata amb el meu fill petit, però hi vaig perquè a ell li fa falta i perquè me l’estimo), per què no puc dir no?

Perquè no és una qüestió de pau social, d’evitació de conflictes. És més aviat alguna cosa relacionada amb la seguretat, en la necessitat d’agradar, de ser acceptada. Acceptada per qui? Si quan necessito algú de veritat només trobo aquells quatre gats que m’estimarien igual encara que fos del tot sincera.

O potser m’estimen justament perquè sempre ho he estat, amb elles, de verdadera. Si sempre fos sincera, m’estimaria més o menys gent?